Diumenge cinquè de Pasqua 28-04-2013

 

Els Fets dels Apòstols ens parlen de l`activitat de l`Església Primitiva, de l`acció apostòlica i organitzativa de Pau i del seu deixeble Bernabé.

 Pau i Bernabé animen als iniciats en la fe a mantenir-se fidels al temps que deixen clar de que la fidelitat al Crist, ens aquells inicis primitius, i podríem nosaltres aplicar-ho a tots els temps, no es pas fàcil, cal vença dificultats de dintre i de fora. No els mancà pas, no manca tampoc ara, l`ajut diví.

 Pau i Bernabé  conscients de que l`organització eclesial es imprescindible, “ordenaren preveres en cada una de les comunitats, i amb pregaries i dejunis, els encomanaven al Senyor, en qui havien cregut”.

 Les comunitats fundades per sant Pau restaren organitzades a través del col·legit de preveres. De entre els creients  eren elegits aquells que en virtut de la seva fe, fermesa i experiència, podien fer-se càrrec amb garanties de les noves comunitats.

Es just advertir que Pau i Bernabé, no diuen pas que designaven sacerdots, sinó “preveres”, axó es, ancians de reconegut perfil pastoral.

 Des de un punt de vista baptismal, bàsic, teològic, els preveres, elegits per la regència de les comunitats, eren sacerdots en virtut del baptisme i  participant  de l`únic sacerdoci de Crist.

 Si be lentament als preveres han anant sient qualificats com a sacerdots, la veritat teològica constata  que ho  son igual que tots els altres batejats, sense distinció ni per dalt, ni per baix. Quant després del Baptisme som ungits amb el sant Crisma s`ens proclama, a tots, sense diferencia: “sacerdots, profetes i reis”.

Per sobra de la suprema dignitat de Fills de Déu, no hi ha cap estament superior. Les preveres son Fills de Déu,  participen com tots els altres batejats, del sacerdoci de Crist. Així, dons el presbiterat no suposa major dignitat, sinó major entrega, servei, fidelitat.

Pau i Bernabé, en llur  viatge apostòlic,  arribats a Antioquia “reuniren la comunitat per anunciar-los  tot lo que Déu havia fet junt amb ells i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no son jueus”.

Es sabut que, al principi, el punt de partida en la predicació i propagació del cristianisme, tant per el fet  de que Jesús era jueu, com que  també ho eren els Apòstols,  fou començar la tasca a partir de les Sinagogues. L`Esperit Sant conduí a l`Església Primitiva i en concret a Pau i Bernabé, a batejar als no jueus.

Es evident que la força carismàtica de Jesús mort i ressuscitat, i de la seva Església, no podia tancar-se en una cultura ni que, a partir d`ella, el cristianisme es comences a difondre. Jesús  en l`últim sopar proclamà que  la seva sang “seria vessada per tots els homes”, de qualsevol nacionalitat que fossin com així s`esdevingué.

Es junt reconèixer que el cristianisme està fortament emparentat amb el Judaisme i amb l`Antic Testament Per axó, sense fixem-nos en altres temps, podem qualificar d`un acta de justícia i de valentia del nostra  papa Francesc, el fet d` iniciar la seva tasca apostòlica ecumènica amb els jueus de Roma.

 

 

         Domingo quinto de Pascua 28-04-2013 

 

Los Hechos de los Apóstoles, en la primera lectura, nos

hablan de la actividad de la Iglesia Primitiva, de la

acción apostólica de Pablo y su discípulo Bernabé.

 Pablo y Bernabé animan a los discípulos a perseverar en la fe al tiempo que les advierten que no era nada fácil vivir i anunciar el cristianismo en aquellos tiempos primitivos, como tampoco lo fueron, ni lo serán, en cualquiera de los tiempos.

También hoy la perseverancia en la fe pide esfuerzo,

vencimiento de dificultades, pero la gracia del Señor,
que acompañó a los creyentes de aquellas comunidades nuevas, también nos ofrece a nosotros la ayuda necesaria para mantener-nos firmes.

Pablo y Bernabé "en cada Iglesia designaban

presbíteros". Las comunidades fundadas por Pablo
estuvieron organizadas a trabes del colegio de

presbíteros. Eran elegidos varones entrados en años, de ahí la palabra presbíteros, que por su fe y experiencia podían hacerse cargo de las nuevas comunidades.

 A este respecto es justo advertir que Pablo y Bernabé

no dicen que designaban sacerdotes, sino que
"designaban presbíteros". Desde un punto de vista
puramente teológico, los presbíteros son sacerdotes en
tanto y cuanto son bautizados y participan del único
sacerdocio de Cristo.

Cuando después del bautismo somos ungidos con el crisma se nos proclama a sacerdotes, profetas y reyes.

Por encima de la suprema dignidad de Hijos de Dios no

Hay más. Los presbíteros son hijos de Dios y participan del sacerdocio de Cristo, pero el  presbiterado no supone mayor dignidad sino mayor exigencia de servicio.

 En Antioquia Pablo y Bernabé: "reunieron a la Iglesia,

les contaron lo que Dios había hecho por medio de
ellos, y cómo habían abierto a los gentiles la puerta de
la fe". Anuncian que empezaron a bautizar a no judios.

Pronto el Espíritu Santo sugirió a la Iglesia Primitiva  que el cristianismo no debía reducirse a una sola cultura. En la Ultima Cena el mismo Jesús anunció i proclamó que su sangre seria derramada por y para todos los hombres.

 Dios llama a la fe a todos de cualquier nacionalidad y cultura. Esto no niega el hecho de que el cristianismo está emparentado, desde un principio, con el judaísmo.  Jesús fue Judío, como así los Apóstoles,  también en virtud de la unión entre el Antiguo Testamento, judío, y el Nuevo Testamento, cristiano que constituyen la Biblia.

 En este contexto histórico, y actual, cabe destacar el hecho que el papa Francisco en su primera acción pastoral ecuménica se reunió con los judíos de la ciudad de Roma.

 

Homilia refeta a partir de la predicada per el Dr. Francesc Tort a Santa Maria del Mar el 23-04-1989. A predicar a Sant Pau del Camp de Barcelona, en la missa en castellà del dissabte a les 20h. i del diumenge en català a les 12 hores.