Dom. 12 (C) Cat. Cast. 23-06-2013

Diumenge 12 durant l`any ( c ) 23-06-2013

Sant Pau ens ha dit avui: “Tots vosaltres perquè heu cregut sou fills de Déu en Jesucrist” i acaba afirmant que es la fe en Crist la que ens agermana: “Ja no compta, diu, el ser jueu o grec,  esclau o lliure, home o dona”.

El Baptisme de la fe ens constitueix en fills de Déu. Sense aquesta condició no podríem dirigir-nos a Déu amb el nom i sentiment íntim de Pare i germans. Sense aquesta condició radical no estaríem de fet, ni podríem sentir-nos,  identificats amb Crist del que tot ens ve.

En virtut de la nostra filiació divina, la Congregació dels Fidels, al ser-ho de fills, s`esdevé, també,  de la fraternitat. Adquireix una dimensió col·lectiva, comunitària, social. En el mateix context es manifesta la prelatura dels  deures i lligams familiars, de pares, fills, esposos.

Moltes lluites, separacions, venjances entre esposos i membres de les famílies,  amb conseqüències, devegades tant terribles, es veurien mitigades, i àdhuc vençudes, si primes, en nosaltres, la condició profunda de fills de Déu i germans.

El creient, en paraules del mateix Jesús, en l`Evangeli que hem proclamat, es nega a si mateix, pren cada dia la seva creu i el segueix.

No s`hi val imaginar una vida sense esforç, sense sacrifici, sense creu. Ja ho diu l`adagi popular: “¿A on aniràs bou que no llauris?”. La filosofia del venciment i del perdo, de la creu, es connatural a la vida del home sobre la terra.

Diumenge 12 durant l`any ( c ) 23-06-2013

Sant Pau diu als cristians de França, i amb ells a nosaltres: “Tots vosaltres perquè heu cregut sou fills de Déu en Jesucrist”.

La fe en Crist ens constitueix en fills adoptius de Déu. Sense aquesta condició no podríem dirigir-nos a Déu amb el nom i sentiment íntim de fills i germans. Sense la condició de fills de Déu no podríem trobar-nos identificats amb Crist del que tot ens ve. La Congregació dels fidels cristians no podria ser el nostre lloc. No podríem, tampoc, sentir, experimentar, de forma plena i eminent, l`exigència bàsica de fraternitat. La nostra reunió, la nostra Congregació no tindria com a centre, vida i presencia a Crist Ressuscitat i a Déu com a Pare.

En conseqüència de quant hem dit, la nostra filiació divina adquireix una dimensió col·lectiva, comunitària, social. Som fills de Déu, diguem-ho així, per dins i per fora, en la Congregació dels fidels y en les nostres relacions  familiars i socials.

La nostra filiació divina, compartida, ens porta a donar-nos, a descobrir-nos com a germans. Per lo tant el cristià no sols intenta viure en pau, sinó que, a la mesura de les seves possibilitats, es portador de pau; dins de la família, entre els veïns, en les diferents activitats diàries, dintre i fora. No es tracta de viure d`aparences, de paraules, d`eslògans, de predicaments. Ja es diu: “L`hàbit no fa al monjo”.

Evidentment es més fàcil revestir-nos amb l`hàbit de cristians que ser-ho en l`amor fratern, en la caritat i la justícia. Crist ens va dir que seriem jutjats no per les aparences sinó per la  veritat  del amor.

En aquesta línea sant Pau, després d`afirmar que l`arrel de nostra filiació divina radica en creure en Crist, acaba el fragment de la lectura d`avui, afirmant que es la fe en Crist la que ens agermana: “Ja no compta, diu, el ser jueu o grec,  esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist”

 Domingo 12 durante el año ( c ) 23-06-2013

San Pablo dijo a los cristianos de Francia, y con ellos a nosotros: “Todos sois hijos de Dios por la fe en Cristo Jesús”. He ahí el meollo de nuestra filiación.

La Fe en Cristo Jesús nos constituye en Hijos adoptivos de Dios. Sin esta condición no podríamos dirigirnos a Dios con el nombre y el sentimiento íntimo de hijos  hermanos. Sin la condición de hijos de Dios no podríamos encontrarnos identificados con Cristo de quien nos viene todo. La congregación de los fieles cristianos no podría ser nuestro lugar. No podríamos sentir, de forma eminente, la exigencia teológica de fraternidad. Nuestra reunión, nuestra congregación no tendría como centro, vida y presencia a Cristo Resucitado y a Dios como Padre.

En consecuencia de cuanto hemos dicho nuestra filiación divina adquiere una dimensión colectiva, comunitaria, social. Somos hijos de Dios, digámoslo así, por dentro y por fuera, en la congregación de los fieles y en nuestra relación familiar y social.

Nuestra filiación divina compartida, nos lleva  a darnos, a descubrirnos como hermanos. En consecuencia de todo ello, el cristiano no sólo intenta  vivir en paz, sino que, a la medida de sus posibilidades, es portador de paz: en el seno de la familia, entre los vecinos, en todos sus quehaceres diarios, dentro y fuera. No se trata de vivir de apariencias, de palabras, de eslóganes, de predicamentos. Bien se dijo que “el habito no hace al monje”.

Evidentemente es más fácil revestir-nos con el habito de cristianos que ser cristianos en el amor fraterno, en la caridad y en la justicia. Cristo afirmó que seremos juzgados no por la apariencia sino por la verdad del amor.

Por esto san Pablo después de afirmar que la raíz de nuestra filiación divina radica en creer en Cristo, termina,  el fragmento de hoy, diciendo que la fe en Cristo nos hermana: “Ya no hay, dice, distinción entre judíos y gentiles, esclavos y libres, hombres y mujeres, porque todos sois uno en Cristo Jesús”

Homilies redactades a partir d`altres predicades per el Dr. Francesc Tort i Mitjans, a Santa Maria del Mar de Barcelona, adaptades, ara, per Sant Pau del Camp de Barcelona.