viernes, 6 de septiembre de 2013

Dom. 23 Cat. Cast. L`Home o es religiós o supersticiós


                   Dominica 23- 8-09-2013

 

“¿Quin home pot conèixer què desitja Déu?...Els raonaments dels mortals son insegurs... Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ¿qui haurà estat capaç de trobar el rastre de les coses del cel? ¿Qui hauria conegut mai què desitjàveu... sinó haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?”. Ens ha dit avui la primera lectura, fragment del Llibre de la Saviesa.

 

La Saviesa ens invita a seguir els camins del Esperit Sant,  ruta que ens pot conduir al coneixement de Déu que  ens atreu vers Ell a traves de misteris i realitats.

 

No s`identifiquen  sentiment religiós i religió. El sentiment religiós podria definir-se com la necessitat de trobar resposta a tantes incògnites e impotències. La Religió com  l`harmonització  de les necessitats vitals impreses per Déu, creador, en la nostra biologia i psicologia. Camins a llur satisfacció.

 

La trobada de la veritat de les coses, i el just i ponderat gaudi dels instints, demana   respectar  la regla d’or  de l`instrucció, de la raó, de l`intel·ligència, de la Saviesa. Saviesa, que considerada a partir del nivell religiós cristià,  l`Esperit Sant   inspira i perfecciona.

 

L`Historia constata que a on han existit comunitats humanes, hi ha hagut, simultàniament, sacerdots, altars, culte, i més tard, temples pròpiament dits.

 

En la recerca, quasi instintiva, o genètica, dels vestigis del cel, del Omnipotent,   l`home primitiu adorà al Sol,  la Lluna,  muntanyes o simplement a les forces de la naturalesa  com a desitjats signes visibles de Déu.



Davant l`existència universal de pràctiques considerades religioses, no sembla pas que tal sentiment religiós  pugui atribuir-se a l`influencia  de cap home,  comunitat, deducció  o elucubració d`algú en concret.

 

En el cas  d`atribuir el sentiment religiós  a alguna persona, comunitat o poble ¿Quins serien aquests, els noms dels quals s`han oblidat, pesi a que haguessin originat, de generació en generació, tal canvi substancial a l`humanitat?

 

Si l`invenció del sentiment religiós  s`hagués originat entre els pobles i comunitats ignorants ¿com es que es troba, també, entre els pobles més cultes i savis?. ¿Si s`hagués originat  entre els pobles  cultes i evolucionats, com es que es troba àdhuc entre els més primitius?

 

Es miri per on es miri, podem concloure  que l`instint religiós es com un rastre de la divinitat que camina i es confon amb el ser humà,  que forma part de llur identitat, de la seva manera de ser. Pistes o desitjos de transcendència, que la Religió sol o pot ajudar a satisfer.

 

Aquest sentiment del ser creat orientat a conèixer a llur Creador, com el fill que malda  per conèixer el seu pare, per saber d`on ve i a on va,  es dona en els nostres dies i, d`una forma o altra, continuarà. Va lligat a cercar aixopluc en l`intempèrie.

 

Europa, per l`acció Apostòlica, especialment de sant Pau, y la transmissió de la fe de pares a fills, arribà a ser cristiana. En certa manera continua sent-ho. Sabem, però, que la catolicitat de l`Església, de dret, i  no minva en els canvis de fet, que s`han  i es poden donar. Catòlica de dret, no Catòlica de fet.

 

Quasi tots els instints naturals, també el religiós, per diferents raons, poden deformar-se o no arribar a llur satisfacció proporcionada.

 

 L`home o es religiós o es supersticiós. O segueix la ruta de la religió, que es prova, com a tal, en el marc imprescindible de l`amor a la veritat, la justícia i la caritat, o s`ha de refugia en succedanis.

 

Lo dit serveix per demostrar com la satisfacció del instin religiós demana educació e instrucció. Per  els cristians, demana conèixer la veritat de la nostra sagrada religió a traves del coneixement de lo que va fer i dir Jesús, de llur doctrina, i del far o guia de l`Església per Ell fundada.

 

Església, far sempre renovat. Far que avui dia ens il·lumina,¡ i amb quina felicitat per tots!,  a través del nostre papa Francesc. Metodologies adequades als  temps, ajudes per descobrir, discernir i seguir els camins de la fe, la pietat, la caritat i la justícia.

 

 

                      Dominica 23- 8-09-2012

 

¿Qué hombre conoce el designio de Dios…? Los pensamientos de los hombres son mezquinos… Apenas conocemos las cosas terrenas… ¿Pues quien rastreará las cosas del cielo, quien conocerá tu designio, si tu no le das sabiduría enviando tu Espíritu Santo desde el cielo?... nos dice, hoy, la primera lectura, fragmento del Libro de la Sabiduría.

 

El libro de la Sabiduría nos invita a seguir los caminos del Espíritu Santo, ruta que nos puede conducir al conocimiento del Dios que nos atrae hacia El a través de misterios y realidades.

 

No se identifican sentimiento religioso y religión. El sentimiento religioso podría definirse como la necesidad de encontrar respuesta a tantas incógnitas e impotencias. La religión como la harmonización, posible, de las necesidades vitales impresas por Dios, Creador, en nuestra biología y psicología. Caminos hacia su satisfacción. 

 

El encuentro de la verdad de las cosas, y el justo y ponderado goce de los instintos, piden respetar la regla de oro de la instrucción, de la razón, de la inteligencia, de la Sabiduría. Sabiduría, que a considerada a partir del nivel religioso cristiano, el Espíritu Santo inspira y perfecciona.

 

La Historia constata que donde han existido comunidades humanas, se han dado, simultáneamente, sacerdotes, altares, culto y, más tardíamente, templos.

 

En la búsqueda, casi instintiva y genética,  de los vestigios  del cielo, del Omnipotente, el hombre primitivo adoró al sol, a la luna, a las montañas, o simplemente a las fuerzas de la naturaleza que descubrió como deseados signos de Dios.

 

Ante la existencia universal de prácticas consideradas religiosas, no se ve que el sentimiento religioso pueda deberse a la influencia de ningún ser humano, ni comunidad; a invento o elucrubación de alguien en concreto

 

En el caso de atribuir el sentimiento religioso   a alguna persona o pueblo ¿Quiénes serian estos cuyos nombres se han olvidado pese a que hubieran originado un cambio sustancial  tan fuerte que  pasaría de generación en generación?

 

¿Si la invención se hubiera dado entre los pueblos o comunidades ignorantes, cómo es que se encuentra, también, entre los pueblos más cultos y sabios? ¿Si  hubiera tenido su origen entre pueblos cultos, evolucionados, cómo es que se encuentra hasta entre los más primitivos?

 

Mírese por donde se mire podemos concluir que el instinto religioso es como un rastro de la divinidad que camina y se confunde con el ser humano, racional, de forma que viene a formar parte de su identidad, de su manera de ser. Pistas o deseos de trascendencia, que la religión, suele o puede ayudar a satisfacer.

 

Este sentimiento del ser creado orientado a conocer a su Creador, como del hijo que se esfuerza en llegar a conocer a su padre, a conocer de donde viene y a donde va, se da evidentemente en nuestros días y se dará siempre. Va ligado a buscar refugio en la intemperie.

 

Europa, por la acción apostólica, especialmente de san Pablo, y la transmisión de la fe de padres a hijos, llegó a ser cristiana. En cierta manera continua siéndolo. Sabemos, empero, que la Catolicidad de la Iglesia es de derecho, no necesariamente de hecho.

 

Casi todos, o todos, los instintos naturales, también el religioso, por distintas razones, pueden deformarse y no llegar a su satisfacción proporcionada.

 

 El hombre o es religioso, o es supersticioso. O sigue la ruta de la religión, que se prueba como tal en el marco imprescindible del amor a la verdad, la justicia, la caridad, o ha de refugiarse en sucedáneos.

 

 Lo dicho nos sirve para reafirmarnos que  la satisfacción del instinto religioso pide educación e  instrucción. Para nosotros, los cristianos,  conocer la verdad de nuestra sagrada religión a través del conocimiento de la historia de Jesús, de su doctrina, de su muerte y resurrección y del faro o guía de la Iglesia, por él fundada.

 

Iglesia,  faro siempre renovado. Faro que hoy nos ilumina ¡i con que felicidad para todos!, a través de nuestro papa Francisco. Metodologías adecuadas a los tiempos, ayudas para descubrir, discernir y seguir los caminos de la fe, la piedad, la caridad y la justicia.

 

Homilia redactada a partir d`altres de les predicades per el rector de Santa Maria del Mar, Mn. Tort, en la Dom. 23,  adaptada ara a Sant Pau del Camp.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario