Dominica 13 durant l`any 30-06-2013
Sant Pau ens parla avui de temes fonamentals, contemplats, sobre tot, des de els punts de vista evangèlics: Llibertat, Amor, Esperit Sant.
“Germans heu estat cridats a ser lliures, mireu de no convertir la llibertat amb un pretext per fer el vostre propi gust”. Amb aquestes expressions Pau equipara el concepte de llibertat amb el de responsabilitat i amb el de veritat.
La llibertat, de que es parla, s`identifica en seguir, en complir la voluntat de Déu, partint, en primer lloc, de la Llei Natural, impresa en la naturalesa i en la vida i, en segon lloc, dels manaments de la Llei de Déu que la doctrina de Jesús predica, defensa, recorda.
Els manaments de la Llei de Deu estant tots continguts en la Llei Natural, però, sovint, per la majoria dels humans, sense llur guia, potser ens costaria més descobrir què ens cal a fi de no seguir el nostre propi gust sinó la voluntat de Déu.
“Poseu-vos al servei els uns als altres”, ens diu també avui Pau. “Posar-se al servei dels altres”, avarca tota la vida, les relacions humanes, socials, religioses fonamentals, en totes les èpoques i circumstancies. Posar-se al servei dels altres mira a les relacions naturals sòlides i duradores, edificades sobre l`amor i la justícia, relacions de pares, fills, germans, avis, patrons, obrers, autoritats i súbdits.
“Posar-nos a servei els uns als altres” es el millor programa i manera de viure en cristià, la millor manera de demostrar que, adults en Crist, no fem servir la llibertat per enriquir-nos injustament, per fixar-nos sous astronòmics m’entres molts moren de fam, per subjectar amb cadenes als més dèbils o debilitar als forts per egoisme. Tot això serà signe profètic de que circulem per les vies dels consells evangèlics, de la llei cristiana bàsica d`estimar-nos els uns als altres, tot deduït i contingut, també, en la Lai Natural.
“Deixeu-vos guiar per l`Esperit Sant” diu també Pau. Ell sap per pròpia experiència, personal i eclesial, que el ser bons, solidaris, justos, moltes vegades es objectiu difícil. No sempre que observem la vida, la naturalesa, l`historia advertim o sabem llegir-ho tot al compàs de la Llei Natural, de la Llei del Amor, que o be no les descobrim o be ens manquen forces per seguir els seus dictàmens secrets, sagrats, ocults o visibles i manifestos.
El camí de la llibertat natural i cristiana moltes vegades ens resulta difícil de trobar, discernir i seguir sense l`ajuda de l`Esperit Sant, d`aquest Hoste Diví del que sant Pau diu que ens hem de deixar guiar.
Cercar en la solitud de l`oració, de la meditació, del esforç, què i com hem d`actuar per aconseguir, en el curs de la nostra vida, la llibertat que construeix, l`amor que tot ho perfecciona i la justícia que proba el valor real de tot.
Domingo 13 durante el año 30-06-2013
San Pablo nos habla hoy sobre temas fundamentales, contemplados, sobre todo, desde el punto de vista del Evangelio de Jesús: Libertad, amor, Espíritu Santo.
“Hermanos, vuestra vocación es la libertad: no una libertad para que se aproveche el egoísmo”; al contrario “sed esclavos unos de otros por amor”. Con estas expresiones Pablo equipara el concepto de libertad con el de responsabilidad, bondad, justicia y verdad.
La libertad, de que se nos habla, se identifica en seguir, en cumplir la voluntad de Dios, partiendo, en primer lugar, de la Ley Natural, impresa en la naturaleza y en la vida, y, en segundo lugar, de los Mandamientos de la Ley de Dios que Jesús predica, defiende y recuerda. Los mandamientos de la Ley de Dios están todos contenidos en la Ley Natural, pero, con frecuencia, para la mayoría de los humanos, sin su guía, quizá nos costaría más descubrir qué nos es preciso hacer para no caer en el egoísmo en detrimento de cumplir la voluntad de Dios.
“Sed esclavos unos de otros por amor”. Es lo mismo que ponerse al servicio unos de los otros. En ello radica el camino de las esencias. Ponerse al servicio de los demás es sendero seguro de relaciones naturales sólidas y duraderas, edificadas sobre el amor y la justicia, relaciones de padres, hijos, hermanos, abuelos, patronos, obreros, autoridades y súbditos.
Ponerse al servicio unos de otros es el mejor programa y forma de vivir en cristiano, la mejor manera de demostrar que, adultos en Cristo, no hacemos servir la libertad para enriquecernos injustamente, para fijarnos sueldos astronómicos mientras muchos muren de hambre, para sujetar a los más débiles o debilitar a los fuertes por puro egoísmo.
Vivir de esta forma será signo profético de que circulamos por las vías de los consejos evangélicos, de la ley cristiana básica de amarnos los unos a los otros, todo contenido y deducido, también, en y de la Ley Natural.
“Andad según el Espíritu”, nos dice también Pablo. El sabe por propia experiencia, personal y eclesial, que el ser buenos, solidarios, justos, muchas veces resulta ser un objetivo difícil de lograr sin la ayuda del Espíritu Santo. No siempre ante la vida, la naturaleza, la historia, etc., advertimos, o sabemos interpretarlo todo a la luz de la Ley Natural, a la luz y fuerza del amor, que, o bien no descubrimos, o nos faltan fuerzas para seguir sus dictámenes, secretos, sagrados, ocultos o visibles i manifiestos.
El camino de la libertad natural y cristiana muchas veces resulta difícil de encontrar, de discernir, de seguir sin la ayuda del Espíritu Santo, de este Huésped divino del que san Pablo dice que debemos dejarnos guiar.
Buscar en la soledad de la oración, de la meditación, del esfuerzo, qué y cómo hemos de actuar para conseguir, en el curso de nuestra vida, la libertad que construye, el amor que todo lo perfecciona y la justicia que es la prueba definitiva de que andamos según Dios.
Homilies preparades per Sant Pau del Camp de Barcelona, a partir d`altres predicades per el mateix rector Dr. Francesc Tort Mitjans a Santa Maria del Mar de Barcelona els anys 1986, 1989...
domingo, 23 de junio de 2013
lunes, 17 de junio de 2013
Dom. 12 (C) Cat. Cast. 23-06-2013
Diumenge 12 durant l`any ( c )
23-06-2013
Sant Pau ens ha dit avui: “Tots
vosaltres perquè heu cregut sou fills de Déu en Jesucrist” i acaba afirmant que
es la fe en Crist la que ens agermana: “Ja no compta, diu, el ser jueu o
grec, esclau o lliure, home o dona”.
El Baptisme de la fe ens
constitueix en fills de Déu. Sense aquesta condició no podríem dirigir-nos a
Déu amb el nom i sentiment íntim de Pare i germans. Sense aquesta condició
radical no estaríem de fet, ni podríem sentir-nos, identificats amb Crist del que tot ens ve.
En virtut de la nostra filiació
divina, la Congregació
dels Fidels, al ser-ho de fills, s`esdevé, també, de la fraternitat. Adquireix una dimensió col·lectiva,
comunitària, social. En el mateix context es manifesta la prelatura dels deures i lligams familiars, de pares, fills,
esposos.
El creient, en paraules del
mateix Jesús, en l`Evangeli que hem proclamat, es nega a si mateix, pren cada
dia la seva creu i el segueix.
No s`hi val imaginar una vida
sense esforç, sense sacrifici, sense creu. Ja ho diu l`adagi popular: “¿A on
aniràs bou que no llauris?”. La filosofia del venciment i del perdo, de la
creu, es connatural a la vida del home sobre la terra.
Diumenge 12 durant l`any ( c )
23-06-2013
Sant Pau diu als cristians de
França, i amb ells a nosaltres: “Tots vosaltres perquè heu cregut sou fills de
Déu en Jesucrist”.
La fe en Crist ens constitueix en
fills adoptius de Déu. Sense aquesta condició no podríem dirigir-nos a Déu amb
el nom i sentiment íntim de fills i germans. Sense la condició de fills de Déu
no podríem trobar-nos identificats amb Crist del que tot ens ve. La Congregació
dels fidels cristians no podria ser el nostre lloc. No podríem, tampoc, sentir,
experimentar, de forma plena i eminent, l`exigència bàsica de fraternitat. La
nostra reunió, la nostra Congregació no tindria com a centre, vida i presencia
a Crist Ressuscitat i a Déu com a Pare.
En conseqüència de quant hem dit,
la nostra filiació divina adquireix una dimensió col·lectiva, comunitària,
social. Som fills de Déu, diguem-ho així, per dins i per fora, en la
Congregació dels fidels y en les nostres relacions familiars i socials.
La nostra filiació divina,
compartida, ens porta a donar-nos, a descobrir-nos com a germans. Per lo tant
el cristià no sols intenta viure en pau, sinó que, a la mesura de les seves
possibilitats, es portador de pau; dins de la família, entre els veïns, en les
diferents activitats diàries, dintre i fora. No es tracta de viure d`aparences,
de paraules, d`eslògans, de predicaments. Ja es diu: “L`hàbit no fa al monjo”.
Evidentment es més fàcil
revestir-nos amb l`hàbit de cristians que ser-ho en l`amor fratern, en la
caritat i la justícia. Crist ens va dir que seriem jutjats no per les aparences
sinó per la veritat del amor.
En aquesta línea sant Pau,
després d`afirmar que l`arrel de nostra filiació divina radica en creure en
Crist, acaba el fragment de la lectura d`avui, afirmant que es la fe en Crist
la que ens agermana: “Ja no compta, diu, el ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una
sola cosa en Jesucrist”
Domingo 12
durante el año ( c ) 23-06-2013
San Pablo dijo a los cristianos de Francia, y con
ellos a nosotros: “Todos sois hijos de Dios por la fe en Cristo Jesús”. He ahí
el meollo de nuestra filiación.
La Fe en Cristo Jesús nos constituye en Hijos
adoptivos de Dios. Sin esta condición no podríamos dirigirnos a Dios con el
nombre y el sentimiento íntimo de hijos
hermanos. Sin la condición de hijos de Dios no podríamos encontrarnos
identificados con Cristo de quien nos viene todo. La congregación de los fieles
cristianos no podría ser nuestro lugar. No podríamos sentir, de forma eminente,
la exigencia teológica de fraternidad. Nuestra reunión, nuestra congregación no
tendría como centro, vida y presencia a Cristo Resucitado y a Dios como Padre.
En consecuencia de cuanto hemos dicho nuestra
filiación divina adquiere una dimensión colectiva, comunitaria, social. Somos
hijos de Dios, digámoslo así, por dentro y por fuera, en la congregación de los
fieles y en nuestra relación familiar y social.
Nuestra filiación divina compartida, nos lleva a darnos, a descubrirnos como hermanos. En
consecuencia de todo ello, el cristiano no sólo intenta vivir en paz, sino que, a la medida de sus
posibilidades, es portador de paz: en el seno de la familia, entre los vecinos,
en todos sus quehaceres diarios, dentro y fuera. No se trata de vivir de
apariencias, de palabras, de eslóganes, de predicamentos. Bien se dijo que “el
habito no hace al monje”.
Evidentemente es más fácil revestir-nos con el habito
de cristianos que ser cristianos en el amor fraterno, en la caridad y en la
justicia. Cristo afirmó que seremos juzgados no por la apariencia sino por la
verdad del amor.
Por esto san Pablo después de afirmar que la raíz de
nuestra filiación divina radica en creer en Cristo, termina, el fragmento de hoy, diciendo que la fe en
Cristo nos hermana: “Ya no hay, dice, distinción entre judíos y gentiles,
esclavos y libres, hombres y mujeres, porque todos sois uno en Cristo Jesús”
Homilies redactades a
partir d`altres predicades per el Dr. Francesc Tort i Mitjans, a Santa Maria
del Mar de Barcelona, adaptades, ara, per Sant Pau del Camp de Barcelona.
lunes, 10 de junio de 2013
Dominica 11 durant l`any
Dominica 11 durant l`any © 16-06-2013
“Germans, sabeu que ningú no pot ser just perquè hagi complert les obres de
la Llei sinó
només perquè ha cregut en Jesucrist... Ja que Déu no hauria pogut absoldre ni
un sol home, si calia haver complert les obres que mana la Llei ”. Ens ha dit avui sant
Pau en la carta dirigida als cristians
de Galacia, l`actual França, i, amb ells,
a tots nosaltres.
Aquest es el missatge de l`Apòstol. Devenim salvats no en virtut de les nostres forces, sinó de la gracia
salvadora que ens ve per haver cregut, per
creure en Ell.
La fe, en virtut de la gracia de la Salvació , no pot reduir-se a sentiments passatgers, aliens a la realitat de cada vida. Identificats
amb Jesús, practicarem, per gracia, les
obre pròpies dels salvats, dels redimits.
Sant Pau afirma, com hem vist, “que
Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home, si calia haver complert les obres
que mana la Llei ”.
Tindrem sempre la temptació de definir les obres de la fe, llurs exigències,
en el context socioeconòmic particular, de “les Lleis”, sense mes. La teologia moral es podrà, en conseqüència, veure de forma diferent segons les coordenades de temps i espai en que
vivim.
¿El concepte de pobresa es avui el mateix que ahir? “Cada terra fa sa
guerra”es diu, en el sentit de que no
val per tots lo mateixa medicina, la mateixa llei.
.
En aquest context, si be el creient no podrà, no podrem deixar de tenir els
nostres gens, caràcter,
personalitat etc., l`identificació amb Crist, ens ajudarà, en conseqüència,
a practicar la llei evangèlica pròpia i vàlida en cada circumstancia.
Quant realment vivim de la fe, creure en Crist ens constitueix en nova
creatura, ens fa diferents. Sobre la nostra naturalesa, més o menys bona o
dolenta, construïm un edifici nou, el del amor a Déu i al pròxim; el de la justícia segons exigències diferents.
Enllaça, crec, amb la doctrina de sant Pau el verset del sal d`avui: “Feliç
l`home a qui el Senyor no te en compte la culpa, que dintre seu ja no manté
l`engany”. Fixem-nos en el sentit etimològic de les paraules o de la traducció
emprada: “Feliç l`home a qui el Senyor no te en compta la culpa”. Aquest verset
no diu: feliç el que no ha pecat, sinó feliç el que ha sigut perdonat.
Per altra banda, el salm continua amb l`exigència de la conversió, amb la
resposta generosa al perdó de la gracia, quant continua dient: feliç l`home
“que dintre seu ja no manté l`engany”.
El cristià que es regeix per la llei evangèlica de l`amor, una vegada s`ha
donat compta de quina es la voluntat de Déu en cada cas, la seva vida “no manté,
a consciencia, l`engany”.
No s`ens demana una perfecció impossible. Sí començar cada dia de nou, l` identificació
amb Crist, sortint cada dia de “l’engany”.Confessar nostre pecat perquè, per la
fe, en siguem absolts.
El legalisme, la contabilitat de les faltes, hi tindran poc a veure en la
relació teològica de la gracia salvadora i la sincera voluntat de servir a Déu
i als germans.
A algú li podria semblar que la doctrina de sant Pau, que avui glossem, no es conforme amb els conceptes antics. La carta
de sant Pau fa quasi dos mil anys que va
ser escrita. Les importants afirmacions que en ella fa, devenen provenir d`una
doctrina originaria, de sempre, al marge dels temps i els espais.
Es Déu qui perdona i qui salva, a nosaltres s`ens demana sortir de l`engany
de la negació del amor.
jueves, 6 de junio de 2013
Primera Comunión 9-06-2013
Primera Comunión 9-06-2013
Nos hemos congregado para gozar y celebrar juntos, la presencia
de Jesús Resucitado.
Destacan en
nuestra congregación este grupo de 10 niñas y niños, de Barcelona, Filipinas,
Ecuador, Chile, Roma, que con alegría, compartida por padres, abuelos,
hermanos, familia, Catequistas i
Comunidad Parroquial, haréis vuestra Primera Comunión.
Si, por medio de vuestros padres y padrinos, profesasteis
la fe cristiana. Después lo haremos todos de nuevo con vosotros, quizá con el
mismo cirio que fue utilizado el día de vuestro Bautismo.
¿A ver quien me responde? ¿Qué nos cuenta el evangelio
de hoy? ¿Qué que hizo Jesús?... ¿Qué móvil tuvo Jesús junto con resucitar aquel
joven? ¿Cuáles creéis fueron los móviles de Jesús en sus milagros? A ver quien
responde: …. Si, por un lado mostrar su poder divino, y por otro, hacer el
bien, consolar, ayudar, alimentar, defender, amar.
¿Quién es vuestro prójimo? Jesús nos dice que debemos
amarnos los unos a los otros. ¿Hay un orden de primacía en el amor?... A ver si
os atrevéis a decir quien es vuestro prójimo: primero, segundo, tercero etc.
Os pregunto ahora: ¿Qué haréis para que esta Comunión,
y la doctrina del amor al prójimo, tengan un mañana, para que no se reduzca a
un hecho aislado de vuestra visa? A ver qué me decís, dime tú…
Podríamos decir que esta Comunión tendrá un mañana
cuando a partir de este domingo procuréis reuniros en Comunidad para seguir
comulgando y al salir del templo practiques, con obras, el amor.
¡Qué esperanza! ¡Que suerte! Vosotros niñas y niños no
estáis, todavía, maleados por el mundo en que vivimos. Aún tenéis claro el
concepto de qué es ser bueno, justo, caritativos, de amar a los
padres, de ayudar a los pobres y
necesitados, a los ancianos etc. etc. Aun no se han devaluado tampoco en
vosotros los valores de la amistad, de la fidelidad, de la verdad.
¿Procurareis ser siempre así?
viernes, 17 de mayo de 2013
Pentecostes Cat. Cast. 19-05-2013
Pentecostes 19-05-2013
Els Apòstols eren ja testimonis de vista de tot lo que Jesús va dir i va fer durant els anys que va estar entre nosaltres fins que pujar al Cel. Ja havien rebut la missió de predicar l`Evangeli, de celebrar l`Eucaristia, de perdonar els pecat.
L`Església esta ja fundada, però es encara tant petita que el Cenacle es prou per encabir-la, n`obstant estava cridada a projectar-se fora. Es encara gra capaç de convertir-se en arbre gran. Es com un vaixell preparat a la llencera, haurà de solcar els oceans.
¿Quin element es posarà en joc per obrir el Regne de Déu a tots els que, dins la massa confosa del gènere humà, seran cridats a la fe cristiana?.
El mateix Jesús ens adelentà la resposta: “Jo pujo al meu Pare i al vostre Pare, però no us deixaré pas orfes” . “Pregaré al Pare i us enviarà un altre consolador a fi de que ell permaneixi eternament entre vosaltres”. “Vos enviaré l`Esperit Sant que us farà testimonis meus”.
Ja ho sabem: Es l`Esperit Sant que el Pare i el Fill enviaren, per suplir la presencia visible de Crist, per obrir les portes del Cenacle i promoure el naixement de congregacions i congregacions de germans, de fills de Déu.
Pentecostes es l`aniversari d`aquest esdeveniment misteriós de l`Historia de l`Església: La vinguda visible, notòria, operant d`aquest Esperit Sant.
Pentecostes marca el moment en que el Cenacle, espai reduït als testimonis, s`obra a la catolicitat, en que el grà germina, en que el vaixell inicia el camí per els mars de l`historia.
Pentecostes marca el moment en que els Apòstols, i llurs successors, foren i serem sacsejats per la força de dalt. Marca el moment, repetit dia a dia, en que, com relaten els Fets dels Apòstols, aquells que s`aproparen per escoltar a Pere, colpits de compunció, exclamaren: ¿Què hem de fer, germans? ¿Què hem de fer per unir-nos a vosaltres?
Llegim els Evangelis i els Fets dels Apòstols i arreu constatarem com els fruits de l`Esperit en l`Església, i en la societat que ella ha conformat des de un principi, son fruits de pau, d`amor, de respecta, de solidaritat, de valentia, de justícia.
Com dèiem el diumenge passat, en la solemnitat de l`Ascensió de Crist al Cel, l`Acció de l`Esperit Sant continua sens parar en el si de l`Església. Confortà als primers cristians perseguits, conforta als, ara mateix, perseguits en diversos llocs del mon. (Procureu informar-vos sobre qué està passant.)
Confiats que es l`Esperit Sant qui ens regeix i guia, si be sempre serà bo recordar i mantenir l`organització necessària de l`Església segons patrons i experiències històriques, els Consells Evangèlics son prou per regir-nos en la caritat.
¿Ens sentim Església, sentim que l`Esperit Sant ens posseeix, que viu en nosaltres?. ¿Quant parlem de l`Església i de l`acció del Esperit Sant, ens situem com a simples espectadors, més o menys llunyans?.
Uns com a servidors, i administradors dels sagraments de l`Esperit, i tots com a receptors d`ells, ens trobem de ple, dins el circuit santificador de l`Esperit.
Cada vegada que un infant es portat a batejar, cada vegada que rebem
Necessitem l`Esperit Sant. Cal avui i sempre, unir-nos a la pregaria litúrgica de
Pentecostés 19-05-2013
Los Apóstoles eran ya testigos de cuanto Jesús dijo e hizo durante el tiempo que estuvo entre nosotros, hasta que subió a los cielos. Habían ya recibido la misión de predicar el Evangelio, de celebrar
¿Qué fuerza irrumpirá a fin de abrir el Reino de Dios a cuantos, dentro la masa confusa del género humano, serán llamados a conocer y creer en Cristo?.
El mismo Jesús nos adelanta la respuesta: “Subo a mi Padre y a vuestro Padre, pero no os dejaré huérfanos”. “Rogaré al Padre y os enviará un consolador a fin de que permanezca para siempre entre vosotros” “Os enviaré el Espíritu Santo que os hará testimonios míos”.
Ya lo sabemos: Es el Espíritu Santo que el Padre e Hijo enviaron para suplir la presencia visible de Cristo, para abrir las puertas del Cenáculo y promover el nacimiento de congregaciones y congregaciones de hijos de Dios.
Pentecostés es el aniversario de este acontecimiento misterioso de
Pentecostés marca el momento en que el Cenáculo, hasta entonces espacio reducido a los testimonios, se abre a la catolicidad, en que el grano germina, en que el bajel inicia su navegación por los mares de
Pentecostés marca el momento en que los Apóstoles, y sus sucesores, fueron y serán zarandeados por la fuerza decisiva del Espíritu. Marca el momento, reiterado día a día, en que, como relatan los Hechos de los Apóstoles, aquellos que se juntaron para escuchar a Pedro, en súbito examen de conciencia, exclamaron: ¿Qué hemos de hacer hermanos? ¿Qué hemos de hacer para unirnos a vosotros?
Leamos los Evangelios y los Hechos de los
Apóstoles y constataremos, por doquier, como los frutos del Espíritu en
Tal como decíamos el domingo pasado en la solemnidad de
Confiados que es el Espíritu Santo quien rige y guía a
¿Nos sentimos Iglesia, experimentamos que el Espíritu Santo nos posee, que vive en nosotros? ¿Cuando hablamos de
Unos como servidores, y administradores de los sacramentos del Espíritu, y todos como receptores de ellos, nos hallamos de pleno dentro del circuito santificador del Espíritu.
Cada vez que un recién nacido es llevado a bautizar, cada vez que Comulgamos, cada vez que cualquiera de nosotros se entrega a los hermanos, cada vez que hacemos actos de fe, esperanza y caridad, cada vez que nos sentimos hijos de Dios y hermanos, cada vez que trabajamos para que la sociedad sea más justa y libre, cada vez que nos Congregamos en el Señor, cada vez que somos capaces de mirar al Cielo, son tantas otras acciones del mismo Espíritu Santo.
Necesitamos al Espíritu Santo. Es por lo que hoy y siempre es preciso nos unamos todos a la oración litúrgica de
Homilies
a partir de les predicades per el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc
Tort Mitjans, a Santa Maria del Mar, y ara a Sant Pau del Camp
jueves, 9 de mayo de 2013
Ascensio- Papa Francesc
Ascensió del Senyor 12-05-2013
Avui l`Església s`alegra al contemplar com Jesús
s`en puja al cel. Es bo recordar que parlem de l`Ascensió del Senyor en quant
Home. En quant Déu llur encarnació no modificà en res la seva divinitat. Quant
ens referim al Déu que hi ha en Jesús, sabem que en Ell no varien, no hi han
itineraris, ni temps diferents. Així, dons, Jesús, en quant a Déu, ni baixa del
Cel ni puja al Cel. Es Crist, en quant home, que, ja ressuscitat, s`en puja al
Cel.
Crist durant els anys de la seva vida mortal
realitzà molts prodigis. L`últim i més
important fou la Resurrecció. Jesús
morí a la Creu
en quant home i ressuscita per decisió i acció del Pare, del Fill i de
l`Esperit Sant, axó es, de Déu.
La resurrecció del Senyor pot comparar-se a la
sortida del sol, que ho il·lumina i sobrepassa tot. Aixó explica que si be el
N. T. Parla llargament del fet de la Resurrecció , amb poques paraules es refereix a l`
Ascensió al Cel.
Una vegada que Jesús ha ressuscitat, el seu lloc
definitiu ja no es la terra sinó el cel. Ja ens ho havia predit, estant encara
entre nosaltres, que aniria al “seu Pare i nostre Pare, al seu Déu i nostre
Déu”.
Aquella promesa es realitza a partir de
l`Ascensió. Ella ens uneix i identifica amb Crist. Ben mirat, en quant som de
Crist, en l`Ascensió, místicament en el temps, i en la realitat de la mort,
passem al seu Pare i al nostra Pare, al seu Déu i al nostra Déu.
Els Apòstols experimentaren gran alegria al
contemplar, des de la fe, que el seu mestre, estimat i seguit, s`en pujava al
Cel. El gaudí, però, fou més gran davant la certesa de que restava encara
l`impuls final, Pentecostes.
Si be serà el diumenge vinent quant celebrarem la
segona Pasqua, Pentecostes. La vinguda de l`Esperit Sant resta unida a l`Ascensió:
“Quedeu-vos a la ciutat fins que quedeu revestits de la força de dalt”. No
poden, dons, deslligar-se una festa i realitat de l`altra.
Els Apòstols, que gaudiren personalment, i en grup,
del misteri de Resurrecció i Ascensió de Jesús, els mancava, però, l`impuls
final, la col·locació de l`última pedra, clau de volta definitiva. Impuls decisiu,
projectat a tots els temps, de ser testimonis, arreu, del pas salvador de Crist entre nosaltres.
La relació bíblica e històrica de l`Ascensió i de la Vinguda de l`Esperit Sant,
deuen considerar-se junts. Així ja podem començar a asserenar-nos davant de la pròxima Pentecosta.
L`Esperit Sant es la força de dalt que ens fou promesa
per Jesús abans de pujar al Cel. L`Esperit Sant es l`Hoste diví que ens acompanya
com a fills de Déu i com a Església. Es l`Esperit Sant que en actes,
aparentment imprevistos, ens envia, en el moment oportú, la força de dalt, com
es ara, potser, amb l`elecció del nou papa Francesc.
Els Apòstols després de l`Ascensió es quedaren,
si, a la ciutat, en el Cenecle, esperant l`Esperit Sant, peró, a ben segur que
no sabien el nivell de força i carisma que aquell Esperit, promés, i esperat,
els donaria i com els transformaria.
Segurament que ningú ni podia ni,encara, potser,
pot sapiguer quina serà la nova força de l`Esperit Sant que es manifestarà,
lentament, en el ministeri del papa Francesc.
Els Fets dels Apòstols ens relaten que al sortir
Pere del Cenacle, els jueus locals, i els vinguts de la Diàspora , sentirem a Pere parlar amb la pròpia llengua.
Segurament ni que sigui en context diferent, la Vinguda de l`Esperit Sant
i l`elecció del nou Papa, Francesc, sortint del Cenacle a la plaça de Sant Pere, podem trobar-hi
profundes similituds.
Elegit, el nou Papa, per la gracia del Pentecostes
perenne en la vida de l`Església, fou comprés més enllà de la pròpia llengua dels que allí
es estaven. Tothom copsà, des de aquell primer esclat, el so del`oració, de la caritat, de la senzillesa,
de l`eficàcia, de la vida en la normalitat pastoral d`un bon pastor.
Cada un, personalment, pot pensar com es manifestaran, en el dia a dia, els
carismes del papa Francesc, d`aquest nou
Pentecostes.
Jo crec que el papa Francesc, amb la seva llarga experiència pastoral i
d`home de govern, a Argentina, la més americana, europea i espanyola encens,
sabrà passà pàgina als moviments que els enemics de l`Església, com a
institució, sota el pretexta de defensar-la, aclapararen al seu antecessor i,
pràcticament a tota l`Església Universal, amb el suport actiu dels Mitjans, de
forma ben malèvola i programada fil per randa.
L`experiència pastoral, directa, que, potser, li mancava al estimat Benet
XVI, il·lustrarà al papa Francesc, per no deixar-se intimidà davant de fets, molts, o alguns d`ells,
demostrats com a falsos, per be que foren presentats com si fossin verídics i,
en un cert context, per treure’n rendiment personal...
Ascensión del Señor 12-05-2013
Hoy la Iglesia Universal
celebra la solemnidad de la
Ascensión del Señor a los cielos. Es preciso aclarar, desde
un principio, que hablamos de la
Ascensión de Cristo en cuento hombre, en cuento Dios no hay
itinerarios ni tiempos varios. Como Dios, ni baja del Cielo, ni sube al Cielo.
Cristo como hombre, ya resucitado, es subido al Cielo.
Cristo realizó muchos milagros en virtud de su divinidad. La
manifestación culminante del ministerio de Cristo en la tierra estuvo, está, en
su gloriosa Resurrección. Murió en la
Cruz como hombre, resucita como hombre no por fuerza humana
alguna, sino por la unión de Jesús con Dios, por decisión y acción divina.
Ello explica que si bien la Escritura habla
largamente, de la
Resurrección del Señor, se extiende poco en el anuncio de su
Ascensión al Cielo.
Si Cristo resucita en
virtud no del hombre sino del Dios, el Hombre, Cristo-Jesús, sube a “su Padre y
nuestro Padre a su Dios y nuestro Dios”, por la fuerza de Dios. Va a preparar
nuestro encuentro con “su Dios y nuestro Dios”.
Los Apósteles testimonios de la Ascensión de Cristo al
Cielo, quedaron llenos de alegría. También nosotros tenemos la necesidad y el
derecho, de gozar, de vivir alegres como consecuencia de nuestra fe en Cristo,
muerto, resucitado y subido al cielo.
La tierra, la vida, las
vicisitudes humanas no siempre se mueven en el
contexto de lo agradable, placentero, alegre. “La vida del hombre sobre
la tierra es una lucha, una milicia”.
A partir d`homilies predicades per el Dr. Francesc Tort, rector de Santa Maria del Mar, a Santa Maria del Mar, amb noves reflexions per Sant Pau del Camp.
viernes, 3 de mayo de 2013
Dom.6ª L`Esperit Sant i Nosaltres
Diumenge sis de Pasqua © 5-05-2013
El misteri de l`Església, amb llur humanitat i divinitat, las limitacions
dels homes i la força de l`Esperit Sant, es troben reflexats en l`Escriptura
d`avui.
Els Apòstols, assumint les conclusions del Concili de Jerusalem, comproven
que si be es l`Esperit Sant qui pren l`iniciativa, aquesta es manifesta en la confluència
de lo humà: “L`Esperit Sant ha decidit, juntament amb nosaltres...”
L`Esperit Sant i Nosaltres. Heus ací la clau de volta que aguanta la vida
de l Església. L`Esperit Sant i Nosaltres, lo humà i lo diví, conflueixen en el
tot de la vida eclesial i poden discernir en aspectes accidentals.
Les puntuals desviacions, les equivocacions pastorals, les planificacions sortides
de mara, si be no vindran del Esperit de la veritat, sinó de Nosaltres, es
podran redreçar. Dins del misteri de la
predestinació i la gràcia, no hi haurà desviació definitiva dels plans i
voluntat misteriosa de Déu. El redreçament vindrà. Constatarem com, en alguns
casos, Déu escriu recta amb renglons torts.
L`Evangeli ens parla de com amb l`ajuda del Esperit Sant, i de Nosaltres,
podem arribar a ser posseïts per Déu, enriquits: “Qui te els meus manaments i
els guarda, aquest es el qui m`estima; i el que m`estima serà estimat del meu
Pare, i jo l`estimaré i jo mateix me li manifestaré”.
Quant el “Nosaltres” es mou fora dels manaments d`amor de Jesús, quant
valorem més els nostres interessos que la llei fonamental del Senyor, dificultem
la manifestació i possessió del Senyor
Jesús.
Sols quant l`Esperit Sant i Nosaltres confluïm en l`amor i la justícia,
gaudim, al moment, del amor del Para i del Fill.
Domingo sexto de Pascua © 5-05-2013
El misterio de la
Iglesia con su humanidad y divinidad, las limitaciones de los
hombres y la fuerza del Espíritu Santo, se encuentran reflejados en la Escritura de hoy.
Los Apóstoles asumiendo las conclusiones
del concilio de Jerusalén, comprueban
que si bien es el Espíritu Santo quien
toma la iniciativa, esta se manifiesta en la confluencia de lo humano: “Hemos
decidido, el Espíritu Santo y nosotros…”.
El Espíritu Santo y Nosotros. He ahí donde toma solidez la vida de la Iglesia. El Espíritu Santo y Nosotros, lo humano
y lo divino, confluyen en el todo de la vida eclesial i pueden discernir en aspectos
accidentales.
Las puntuales desviaciones, equivocaciones pastorales, las
planificaciones salidas de quicio, si bien no vendrán del Espíritu Santo sino
de “nosotros”, podrán resarcirse. Dentro del misterio de la predestinación y la
gracia, no habrá desviación definitiva de los planes i voluntad salvífica de
Dios. Constataremos como, en algunos casos, Dios escribe recto con renglones
torcidos.
El Evangelio nos habla de cómo con la ayuda de la gracia del Espíritu
Santo y de “nosotros”, podemos llegar a ser poseídos por Dios, enriquecidos:
“El que me ama guardará mi palabra y mi Padre lo amará y vendremos a él y
haremos morada en él”.
Cuando el “nosotros”, se mueve lejos del Evangelio de Jesús, cuando
valoramos más lo nuestro que el amor, lo nuestro que lo justo, dificultamos o
nos oponemos, en la práctica, a ser poseídos por Dios, a que el Señor viva,
haga morada en nosotros.
Solo cuando el Espíritu Santo y nosotros confluyen en el amor y la
justicia, edificamos solidamente nuestra vida y nuestra acción en Cristo.
Homilia redactada de nou, per Sant Pau del Camp, a partir
de les de 4-05-1986 i 30-04-1989, en català i castellà, predicades per el
rector de Santa Maria del Mar Dr. Francesc Tort Mitjans.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)