Dom.32- Cat. EL JOC DE L`IMAGINACIÓ, Cast.

         Dominica 32 , 10-11-2013.  El joc de l`Imaginació.

 El llibre dels Macabeus, l`Evangeli, i en certa manera també sant Pau, quant parla  de la “bona esperança”, entren el tema  de la Resurrecció dels morts, la vida futura, la vida mes enllà de la mort.

 Creure en la Resurrecció dels Morts: Esperança cristiana de que el Déu vivent ens dona la vida que la mort no acaba.

 No hi ha doctrina ni més fàcil ni més difícil, encens, que la que fa referència a la vida desprès de la mort.  Per l`immensa majoria dels sers humans, en quasi totes les coordenades de temps i espai, el Paradís, es la veritat més segura i confortable. Hi ha, però, sobre tots en  cultures on es valora la raó com a últim i suprem argument, qui, davant d`aquest afirmació, se senten confosos.

 Molts o pocs, lo cert es que hi ha germans nostres, també batejats, que es troben impotents per franquejar l`espai reservat a la raó, l`espai de lo contable, de lo mesurable.

 El consentiment universal de tots els pobles i cultures, l`existència mil·lenària de les religiós diverses, els raonaments de savis de tots els temps, el mateix testimoni de Jesús, resulten, per alguns, insuficients per gaudir de la fe en la vida futura i també, en conseqüència, amb la derivada de la Resurrecció.

 Ja deien fa uns diumenges que l`estadi de la fe racional, axó es, de la fe assentada en la raó i en l`enteniment, està subjecta a les vel·leïtats de l`imaginació. Dèiem, també, que si no fossin lliures no podríem ni creure, ni dubtar. 

 Tot lo que sobrepassa la materialitat i racionalitat de les coses sols podem arribar-hi analògicament, en quina via, comparativa o de semblança, hi juga l`imaginació. Una certa capacitat inimaginativa participa, per lo tant,  en el camp de la fe racional. Per alguns llur imaginació queda bloquejada per la raó elevada a categoria universal i única i els costa creure en el mes enllà. La mort, per alguns, es la fi de tot.

Quant tanquem els ulls, o quant dormim, sembla com si entrem en la foscor que, analògicament, apliquem, sense arguments, a la mort, car ens costa comprendre com hi podem veure sense ulls o amb els ulls clucs. Aquest camí ens orienta vers a que tot lo que no veuen o no palpen els sentits, o la raó no argumenta, no existeix.

 La manca de fe en l`altra vida, suposa una limitació. Alguns que no tenen fe malden per aixoplugar-se en el record històric. Pensen: jo moriré, peró el meu nom no. Pura il·lusió. Aquesta consolació, aquest record històric es ben poca cosa. Pocs anys, poques generacions son suficients per l`oblit.

 Els diversos monuments erigits ací i allà per perpetuar el record dels humans, resten, ben aviat, figures decoratives, fins que una altra generació cuidi d`enderrocar-los o de substituir-les. Mentres hi son ¿quants saben aquí era aquella figura  que el monument vol enaltir? ¿Què va ver?.

 Pocs es pregunten si aquell monument s`explica més  raons purament d`interès polític, econòmic o social que per mèrits reals. Més d`un, davant d`alguns monuments  els miren amb un cert to de superioritat i es pregunten:¿Qui es aquest, que hi fa aquí?.

 Aquestes i moltes altre reflexions, purament humanes, ens poden portar a considerar, que l`home, que nosaltres tots, o gaudim d`ànima immortal, o ens espera la Comunió dels Sants, la vida en el Paradís,  la Resurrecció, axó es, o som eterns de veritat, o som no-res. Sers quins dies s`escolen en el vuit, somni la vida, somni l`historia, somni el mon.

 Davant de tot tipus de reflexions e imaginacions, que ens porten a creure o negar la fe per manca dels arguments que voldríem, s`alça victoriós : “Jo soc la Resurrecció i la vida”, “mireu si soc jo” Tomàs: “posa la ma al costat i el dit a la ferida dels claus, i no siguis tant incrèdul, sigues creient”.

Si, al marge de de tants arguments a favor de la vida futur, a favor del dogma de la Comunió dels Sants, nostre Senyor Jesús amb la seva doctrina, mort i resurrecció ens assegura que la nostra vida no es un joc que governa l`atzar, sinó que, creats per Déu a la seva imatge i semblança, el nostre estat, en el transit, es pas temporal, el nostre destí final es gaudí de Déu i amb Déu de tots els bens.

Si mentres estem aquí “en Déu vivim, ens movem i som”, aquest “som”, vinculat plenament a Déu, no pot pas desfer-se en la mort. Per axó els cristians podem afirmar que la mort ens obre la vida i  quant s`apaguen els ulls terrenals, comencem a veure a Déu amb els ulls  o la força del mateix Déu.

                      Dominica 32, 10-11-2013

 

No precisamos demasiada capacidad y experiencia para constatar y demostrar los límites de nuestra razón. Por superposición, o suma de conocimientos de varias generaciones, el ser humano ha podido llegar a conquistas importantes, que, en el fondo deben mirarse como que Dios continua creando a trabes de su propia creación. Al margen de esto, uno a uno somos bien poca cosa, nuestra razón, que necesita la instrucción previa, como palanca, se queda muy corta. Lo vemos por doquier.

Normalmente intentamos acercarnos a Dios vía analógica, esto es, a partir de nuestras experiencias humanas. En este contexto, y sentido analógico, hablamos con Dios y de Dios, del paraíso, de los dogmas y misterios teológicos. También miramos, vía analógica, los misterios profanos, naturales, esto es, aquellos que no se refieren a  doctrina religiosa alguna. Muchos de ellos también se nos escapan como, por ejemplo, todo aquello que entra en el campo de nuestro cerebro, de cómo vemos etc. etc.

 Ante los dogmas fundamentales de nuestra sagrada religión, como el de la Resurrección de la Carne, que profesamos en el Credo, de la que nos habla, hoy, Jesús en el Evangelio, que hemos proclamado, la mejor respuesta no es querer entrar en  campo que nos supera. Como tal dogma revelado, que mira no a lo natural sino a lo sobrenatural, la mejor postura y situación es creer no en virtud de autoridad humana alguna, sino en virtud de que nos ha sido revelado por Jesús.

 Antes de la revelación de Cristo, prácticamente todos los hombres creían en la vida futura, en la vida eterna, y algunos también en la propia resurrección de la carne, pero faltaba autoridad suficiente para aceptarlo sin entrar en disquisiciones y discusiones que nos superan.

En virtud del Bautismo somos constituidos hijos adoptivos de Dios y herederos del Cielo. Supremo don que nos confiere la gracia de creer, de gozar de la fe, de esperar el cumplimiento de todo lo que nos ha sido revelado y la Iglesia nos predica. La verdadera religión, como todo árbol bueno, se mide por sus frutos. Los frutos de la verdadera religión han de ser siempre paz, amor, concordia, justicia, felicidad.

  “Yo esteré con vosotros todos los días hasta el fin del mundo”, profirió Jesús después de su resurrección y antes de subir al Cielo. Nuestra fe tiene, por tanto, la mejor vigilancia y el mejor argumento. Cristo navega con la Iglesia a través de los siglos y esta, precisamente por la presencia de Cristo, si bien puede pasar por tempestades, a las que se refiere el papa León X al decir:  “Eclesia fluctuat, sed nom mergitur”, esto es: La Iglesia puede ser zarandeada por olas y tempestades, pero no se hunde.

 

Homilies fetes a partir de la que el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort Mitjans, predicà a Santa Maria del Mar. La en català, del dia 12 de novembre de 1989.