viernes, 17 de mayo de 2013

Pentecostes Cat. Cast. 19-05-2013

                                             
Pentecostes 19-05-2013


Els Apòstols eren ja testimonis de vista de tot lo que Jesús va dir i va fer durant els anys que va estar entre nosaltres fins que pujar al Cel. Ja havien rebut  la missió de predicar l`Evangeli,  de celebrar l`Eucaristia, de perdonar els pecat.


L`Església esta ja fundada, però es  encara  tant petita que el  Cenacle es prou per encabir-la, n`obstant estava cridada a projectar-se fora. Es encara  gra capaç de convertir-se en arbre gran. Es com  un vaixell preparat a la llencera, haurà de solcar els oceans.


¿Quin element es posarà en joc per obrir el Regne de Déu a tots els que, dins la massa confosa del gènere humà, seran cridats a la fe cristiana?.


El mateix Jesús ens adelentà la resposta: “Jo pujo al meu Pare i al vostre Pare, però no us deixaré pas orfes” . “Pregaré al Pare i us enviarà un altre consolador a fi de que ell permaneixi eternament entre vosaltres”. “Vos enviaré l`Esperit Sant que us farà testimonis meus”.


Ja ho sabem: Es l`Esperit Sant que el Pare i el Fill enviaren,  per suplir la presencia visible de Crist, per obrir les portes del Cenacle i promoure el naixement de congregacions i congregacions de germans, de fills de Déu.


Pentecostes es l`aniversari d`aquest  esdeveniment misteriós de l`Historia de l`Església: La vinguda visible, notòria, operant d`aquest Esperit Sant.


Pentecostes marca el moment en que el Cenacle,  espai reduït  als testimonis, s`obra a la catolicitat, en que el grà germina, en que el vaixell inicia el  camí per els mars de l`historia.


Pentecostes marca el moment en que els Apòstols, i llurs successors, foren i  serem sacsejats per la força  de dalt. Marca el moment, repetit dia a dia, en que, com relaten els Fets dels Apòstols,  aquells que s`aproparen per escoltar a  Pere,  colpits de compunció,  exclamaren: ¿Què hem de fer, germans? ¿Què hem de fer per unir-nos a vosaltres?


Llegim els Evangelis i els Fets dels Apòstols i arreu constatarem com els fruits de l`Esperit en l`Església, i en la societat que ella ha conformat des de un principi, son fruits de pau, d`amor, de respecta, de solidaritat, de valentia, de justícia.


Com dèiem el diumenge passat, en la solemnitat de l`Ascensió de Crist al Cel, l`Acció de l`Esperit Sant continua sens parar en el si de l`Església. Confortà als primers cristians perseguits, conforta als,  ara mateix, perseguits en diversos llocs del mon. (Procureu  informar-vos sobre qué està passant.)                                                                                                                       


Confiats que es l`Esperit Sant qui ens regeix i guia, si be sempre serà bo recordar i mantenir l`organització necessària de l`Església segons patrons i experiències històriques, els Consells Evangèlics son prou per regir-nos en la caritat.


¿Ens sentim Església, sentim que l`Esperit Sant ens posseeix, que viu en nosaltres?. ¿Quant parlem de l`Església i de l`acció del Esperit Sant, ens situem  com a simples espectadors, més o menys llunyans?.


Uns com a servidors, i  administradors dels sagraments de l`Esperit, i tots com a receptors d`ells,  ens trobem de ple, dins el circuit santificador de l`Esperit.


Cada vegada que un infant es portat a batejar, cada vegada que rebem la Comunió,  cada vegada que qualsevol cristià s`entrega als germans, cada vegada que fem actes de fe, esperança i caritat, cada vegada que ens sentim fills adoptius de Déu, cada vegada que treballem perquè la societat sigui justa i lliure, cada vegada que ens Congreguem en el Senyor, cada  vegada que som capaços  de mirar al Cel, son tantes altres accions del mateix Esperit en nosaltres.


Necessitem  l`Esperit Sant. Cal  avui i sempre, unir-nos a la pregaria litúrgica de la Seqüència Pasqual: “Veniu ho Esperit Sant, baixeu, del Cel, al mon que heu creat”


Pentecostés 19-05-2013


Los Apóstoles eran ya testigos de cuanto Jesús dijo e hizo durante el tiempo que estuvo entre nosotros, hasta que subió a los cielos. Habían ya recibido la misión de predicar el Evangelio, de celebrar la Eucaristía, de perdonar los pecados.


La Iglesia estaba ya fundada, pero sus miembros eran tan reducidos que el Cenáculo bastaba para acomodarlos. Era todavía grano capaz de convertirse en árbol grande. Era como un barco preparado en la lanzadera.


¿Qué fuerza irrumpirá a fin de abrir el Reino de Dios a cuantos, dentro la masa confusa del género humano, serán llamados a conocer y creer en Cristo?.


El mismo Jesús nos adelanta la respuesta: “Subo a mi Padre y a vuestro Padre, pero no os dejaré huérfanos”. “Rogaré al Padre y os enviará un consolador a fin de que permanezca para siempre entre vosotros” “Os enviaré el Espíritu Santo que os hará testimonios míos”.


Ya lo sabemos: Es el Espíritu Santo que el Padre e Hijo enviaron para suplir la presencia visible de Cristo, para abrir las puertas del Cenáculo y promover el nacimiento de congregaciones y congregaciones de hijos de Dios.


Pentecostés es el aniversario de este acontecimiento misterioso de la Historia de la Iglesia: La venida visible, notoria, operante de este Espíritu Santo.


Pentecostés marca el momento en que el Cenáculo, hasta entonces espacio reducido a los testimonios, se abre a la catolicidad, en que el grano germina, en que el bajel inicia su navegación por los mares de la Historia.


Pentecostés marca el momento en que los Apóstoles, y sus sucesores, fueron y serán zarandeados por la fuerza decisiva del Espíritu. Marca el momento, reiterado día a día, en que, como relatan los Hechos de los Apóstoles, aquellos que se juntaron para escuchar a Pedro, en súbito  examen de conciencia, exclamaron: ¿Qué hemos de hacer hermanos? ¿Qué hemos de hacer para unirnos a vosotros?


Leamos los Evangelios y los Hechos de los
Apóstoles y constataremos, por doquier, como los frutos del Espíritu en la Iglesia, y en la sociedad que ella ha ido conformando a trabes de los siglos,  son frutos de paz,  de amor, de concordia, de respeto, de solidariedad, de valentía, de justicia.



Tal como decíamos el domingo pasado en la solemnidad de la Ascensión de Cristo al Cielo, la acción del Espíritu Santo sigue sin parar en el seno de la Iglesia. Confortó a los primeros cristianos perseguidos, conforta, ahora también, a los cristianos en tantos lugares del mundo, también perseguidos a muerte. (seria conveniente que cada uno de nosotros se interesara en conocer realmente qué y donde lo dicho pasa en estos mismos tiempos)


Confiados que es el Espíritu Santo quien rige y guía a la Iglesia, si bien siempre será bueno recordar y mantener la organización según patrones y experiencias positivas, con todo los Consejos Evangélicos, en si mismos, serian o son suficientes para  regirnos en la caridad y la eficacia.


¿Nos sentimos Iglesia, experimentamos que el Espíritu Santo nos posee, que vive en nosotros? ¿Cuando hablamos de la Iglesia y de la acción del Espíritu Santo, nos situamos como simples espectadores más o menos lejanos?




Unos como servidores, y administradores de los sacramentos del Espíritu, y todos como receptores de ellos, nos hallamos de pleno dentro del circuito santificador del Espíritu.


Cada vez que un recién nacido es llevado a bautizar, cada vez que Comulgamos, cada vez que cualquiera de nosotros se entrega a los hermanos, cada vez que hacemos actos de fe, esperanza y caridad, cada vez que nos sentimos hijos de Dios y hermanos, cada vez que trabajamos para que la sociedad sea más justa y libre, cada vez que nos Congregamos en el Señor, cada vez que somos capaces de mirar al Cielo, son tantas otras acciones del mismo Espíritu Santo.


Necesitamos al Espíritu Santo. Es por lo que hoy y siempre es preciso nos unamos todos a la oración litúrgica de la Secuencia Pascual: “Ben, Ho Espíritu Santo, baja desde el Cielo, al mundo que has creado”.




Homilies a partir de les predicades per el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort Mitjans, a Santa Maria del Mar, y ara a Sant Pau del Camp

       

No hay comentarios:

Publicar un comentario