Diumenge 12 durant l`any ( c )
23-06-2013
Sant Pau ens ha dit avui: “Tots
vosaltres perquè heu cregut sou fills de Déu en Jesucrist” i acaba afirmant que
es la fe en Crist la que ens agermana: “Ja no compta, diu, el ser jueu o
grec, esclau o lliure, home o dona”.
El Baptisme de la fe ens
constitueix en fills de Déu. Sense aquesta condició no podríem dirigir-nos a
Déu amb el nom i sentiment íntim de Pare i germans. Sense aquesta condició
radical no estaríem de fet, ni podríem sentir-nos, identificats amb Crist del que tot ens ve.
En virtut de la nostra filiació
divina, la Congregació
dels Fidels, al ser-ho de fills, s`esdevé, també, de la fraternitat. Adquireix una dimensió col·lectiva,
comunitària, social. En el mateix context es manifesta la prelatura dels deures i lligams familiars, de pares, fills,
esposos.
El creient, en paraules del
mateix Jesús, en l`Evangeli que hem proclamat, es nega a si mateix, pren cada
dia la seva creu i el segueix.
No s`hi val imaginar una vida
sense esforç, sense sacrifici, sense creu. Ja ho diu l`adagi popular: “¿A on
aniràs bou que no llauris?”. La filosofia del venciment i del perdo, de la
creu, es connatural a la vida del home sobre la terra.
Diumenge 12 durant l`any ( c )
23-06-2013
Sant Pau diu als cristians de
França, i amb ells a nosaltres: “Tots vosaltres perquè heu cregut sou fills de
Déu en Jesucrist”.
La fe en Crist ens constitueix en
fills adoptius de Déu. Sense aquesta condició no podríem dirigir-nos a Déu amb
el nom i sentiment íntim de fills i germans. Sense la condició de fills de Déu
no podríem trobar-nos identificats amb Crist del que tot ens ve. La Congregació
dels fidels cristians no podria ser el nostre lloc. No podríem, tampoc, sentir,
experimentar, de forma plena i eminent, l`exigència bàsica de fraternitat. La
nostra reunió, la nostra Congregació no tindria com a centre, vida i presencia
a Crist Ressuscitat i a Déu com a Pare.
En conseqüència de quant hem dit,
la nostra filiació divina adquireix una dimensió col·lectiva, comunitària,
social. Som fills de Déu, diguem-ho així, per dins i per fora, en la
Congregació dels fidels y en les nostres relacions familiars i socials.
La nostra filiació divina,
compartida, ens porta a donar-nos, a descobrir-nos com a germans. Per lo tant
el cristià no sols intenta viure en pau, sinó que, a la mesura de les seves
possibilitats, es portador de pau; dins de la família, entre els veïns, en les
diferents activitats diàries, dintre i fora. No es tracta de viure d`aparences,
de paraules, d`eslògans, de predicaments. Ja es diu: “L`hàbit no fa al monjo”.
Evidentment es més fàcil
revestir-nos amb l`hàbit de cristians que ser-ho en l`amor fratern, en la
caritat i la justícia. Crist ens va dir que seriem jutjats no per les aparences
sinó per la veritat del amor.
En aquesta línea sant Pau,
després d`afirmar que l`arrel de nostra filiació divina radica en creure en
Crist, acaba el fragment de la lectura d`avui, afirmant que es la fe en Crist
la que ens agermana: “Ja no compta, diu, el ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una
sola cosa en Jesucrist”
Domingo 12
durante el año ( c ) 23-06-2013
San Pablo dijo a los cristianos de Francia, y con
ellos a nosotros: “Todos sois hijos de Dios por la fe en Cristo Jesús”. He ahí
el meollo de nuestra filiación.
La Fe en Cristo Jesús nos constituye en Hijos
adoptivos de Dios. Sin esta condición no podríamos dirigirnos a Dios con el
nombre y el sentimiento íntimo de hijos
hermanos. Sin la condición de hijos de Dios no podríamos encontrarnos
identificados con Cristo de quien nos viene todo. La congregación de los fieles
cristianos no podría ser nuestro lugar. No podríamos sentir, de forma eminente,
la exigencia teológica de fraternidad. Nuestra reunión, nuestra congregación no
tendría como centro, vida y presencia a Cristo Resucitado y a Dios como Padre.
En consecuencia de cuanto hemos dicho nuestra
filiación divina adquiere una dimensión colectiva, comunitaria, social. Somos
hijos de Dios, digámoslo así, por dentro y por fuera, en la congregación de los
fieles y en nuestra relación familiar y social.
Nuestra filiación divina compartida, nos lleva a darnos, a descubrirnos como hermanos. En
consecuencia de todo ello, el cristiano no sólo intenta vivir en paz, sino que, a la medida de sus
posibilidades, es portador de paz: en el seno de la familia, entre los vecinos,
en todos sus quehaceres diarios, dentro y fuera. No se trata de vivir de
apariencias, de palabras, de eslóganes, de predicamentos. Bien se dijo que “el
habito no hace al monje”.
Evidentemente es más fácil revestir-nos con el habito
de cristianos que ser cristianos en el amor fraterno, en la caridad y en la
justicia. Cristo afirmó que seremos juzgados no por la apariencia sino por la
verdad del amor.
Por esto san Pablo después de afirmar que la raíz de
nuestra filiación divina radica en creer en Cristo, termina, el fragmento de hoy, diciendo que la fe en
Cristo nos hermana: “Ya no hay, dice, distinción entre judíos y gentiles,
esclavos y libres, hombres y mujeres, porque todos sois uno en Cristo Jesús”
Homilies redactades a
partir d`altres predicades per el Dr. Francesc Tort i Mitjans, a Santa Maria
del Mar de Barcelona, adaptades, ara, per Sant Pau del Camp de Barcelona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario