Jocs Olimpics 1992- Assumpcio de Maria

                     

  Assumpció de Maria al Cel -Jocs Olímpics-  1992

Homilia que va predicar el rector de Santa Maria del Mar, el Dr. Francesc Tort Mitjans, en la missa major, plena de gom a gom, amb participacio de la Capella de Música i prèvia la representació del “Petit Retaula de Maria Assumpta”, en la Festa Major de Santa Maria del Mar.

¿Qué direm al celebrar la solemnitat de l’Assumpció de Maria al Cel, fes­ta major canónica i litúrgica de Santa Maria del Mar, templa que arrela en els temps de l’Església Primitiva i que en bona part de la seva història ha bategat al ritme vital de Barcelona? Què direm en aquest any 1992, emblemàtic per la ciutat en el context, quasi,

dels Jocs Olímpics que han despertat tantes emocions?

¿Que direm en la festa major d’un temple, d’aquesta ciutat de Barcelona, que ha gaudit, i gaudeix, de les medalles aconseguides­ per els esportistes i per els organitzadors,quant, precisament a iniciativa meva, recolzada per un nombre destacat de parroquians, ens hem proposat  que el fet històric Olímpic del 92  resti pales en un vitrall commemoratiu?. La capella, a mes, restarà dedicada no sols als Jocs Olímpics, sinó a la mateixa parròquia i ciutat de Barcelona amb l`imatge de Santa Eulàlia i llur sarcòfags? (Miris índexs de la Web: www.santamariadelmartort.es")

 

 

 

 

   Jo crec que si be mai devem fer abstracció de la vida real del home i de la ciutat, aquest any devem celebrar l’Assumpció de Maria Cel recordant que el premi del Cel ve després del pas per la terra, que Maria fou escollida com a dona de la terra per ser Mara de Déu i, de la terra estant, fou enduta al cel.

 

No hem pas de tenir por de dir-ho: la religió sobrenatural s'edifica sobre la natural, la religió revelada s'edifica sobre la primera, gran i més exten­sa revelació de Déu impresa en la llei natural. No hem de tenir por de dir que sols la dinàmica de la llibertat natural, entesa en la seva màxima exten­sió, i limitada al mínim precís per defensar-la, es l’únic camí per avançar en l’edificació d'un mon millor en tots els aspectes.

 

   L'esport es llibertat, que les normes i reglaments defensen. ¡Què important es descobrir els valors de religió natural que es troben relacionats o amb els  actes esportius, sobre tot d'uns Jocs Olímpics! Per uns dies l'Estadi Olímpic, i demés escenaris esportius, així com Monjuic, les rambles, el port, Barcelona tota, han sigut comparables a un gran templa on els atletes han ofrenat el seu esforç i la seva il·lusió com si fossin sacerdots, fent que tots ens donguéssim la ma de la convivència.

 

    Ens deu alegrar que l'home, que d’Humanitat es trobi a si mateixa en ac­tes multitudinaris d'una certa religió natural sense dogmes que puguin separar-nos. No es pot entendre un escrit sense haver, abans, aprés a llegir. No es pot començar a viure la religió sobrenatural sense partir de la religió natural. Per començar n'hi ha prou que ens reconeixem i ens estimem com a simples sers humans habita’ns de la mateixa terra. Sols a partir del impuls natural podrem  assolir les regions d'un amor cristià integral.

 

El Senyor del Univers es complau, sens dubta, en la celebració i els ri­tes dels Jocs Olímpics, que si be son com una religió que no mira tant el Creador, com l'obra creada, a Déu, com al home, es doctrina catòlica que a tra­vés dels efectes podem arribar a la Causa. El Senyor del Univers es complau en els Jocs Olímpics perquè, de fet, aixequen la bandera del amor, prediquen i practiquen la germanor,la concòrdia, la pau entre tots els homes.

 

En els jocs els que s'esforçaven, esperaven, sofrien etc. eren els atle­tes de les més diverses disciplines esportives, ells aglutinaven l'esforç, les mirades, les il·lusions i les esperances de tots els que hem bategat al ritme d'aquest esdeveniment. En certa manera axó ens passa en Maria, ella ens representa, ella es com el resum de tot el llinatge humà, escollida, per ser instrument de redempció de tot allò , que des de el principi, i sempre, negà i, ha  anat negant l'amor  en la vida particular i social.

 

La lectura del Apocalipsis ens ha anunciat avui : "Llavora’ns aparegué en el cel una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles". Si els atletes en les competicions es­portives actuen com per nosaltres, ens representen, i per axó ens identifi­quem amb ells i celebrem llurs triomfs. Maria, part del llinatge humà, fou esco­llida per Déu, en certa manera com si fóssim tots nosaltres, perquè d'ella en nasqués el Salvador de tot el llinatge humà, la miréssim com a punt de referència, i en la seva vida, ens hi sentíssim reflexats.

 

Cada un de nosaltres ve a ser, en virtut del Baptisme, com Maria, en el nos­tre si hi inhabita la Trinitat. Eixís mateix la vida de Maria amb relació amb Jesús, des de  Natzaret a Betlem, fins al Calvari,i després en l'Es­glésia naixent vol ser també la nostra. Maria es Mara de Déu, peró, precisament en virtut de portar-nos al Salvador, va devenir, a mes i també, filla adoptiva de Déu i hereua del cel. Des de un punt de vista teològic jo crec que es mes important per Maria el moment en que ella es consagrada filla adoptiva de Déu que el de la Concepció del Verb, per més que s'esdevinguin simultàniament; un altra argument teològic de la nostra similitud amb Maria. Maria ens representa, s`identifica amb nosaltres, com a sers humans, i ens igualem a ella com a fills de Déu. El dogma, que avui celebrem, la seva mort i gloriosa Assumpció al Cel, anuncia, també, la nostra futura resurrecció.

 

Maria es, dons, continuant amb lo que dèiem abans, la gran atleta que ens representa i en la que ens hi trobem identificats, però si be en les com­peticions esportives normals, al final, l’èxit i les medalles sembla com si restin reservades als atletes de primer nivell, en el nostre cas, espiritual, com es l'estadi que ara contemplem i la cursa del Baptisme que seguim, tots podem entrar amb Maria a la meta. Tots rebem el seu Fill en el si de la gràcia infosa en el Baptisme,tots competim cada diumenge en l'estadi del templa, de la Congregació dels Fidels, que vol ser, i se’ns predica, sobre tot de cara a les pistes  de fora, de cada dia, i tots, després, esperem pujar al Pòdium del Paradís.

 

Que Maria, mare nostra, patrona d'aquest templa, ens mogui a  saber viure la vida humana com unes noces de Cannà on el Senyor hi es invitat i amb la seva intercessió converteix l'aigua de la naturalesa, amb

el vi. de la gracia, i del amor.

        

 

           Santa Maria del Mar- Festa Major             

                Assumpció de Maria al Cel

                            

Assumpta al Cel en cos i ànima, aquesta es la fe antiga i moderna que l`Església professa sobre els últims moments de la vida de Maria sobre la terra. Tractant-se d`un dogma plenament viscut i assolit, no s`havia sentit mai la necessitat de subjectar-lo a cap definició dogmàtica. Fou Pius XII, en vida de molts de nosaltres, qui per lloar i fomentar el culta a Maria, declarà “Ex Catedra” aquest dogma , davant d`un quasi concili  dels bisbes de tot el mon.

 

A partir del concili d`Efes (431) el temple que guardà des de un principi el cos de Santa Eulàlia, revé el nom de Santa Maria de les Arenes, fins que fou erigida parròquia l`any 693,  i  comensa a dir-se Santa Maria del Mar: L`arena es un límit, el mar mira l`infinit, el pas sobre la sorra deixa senyal caduc. Solquem la mar sense deixar rastre per els camins de la catolicitat.

 L`actual temple fou dedicat, canònicament, des de la primera pedra, al l`Assumpció de Maria, i transcorreguts els cinquanta anys, en que durà llur construcció, el 15 d`agost de 1383 s`hi celebrà la primesa missa.

 La vida  va gaudir durant molts segles aquesta basílica ardiaconat de Santa Maria del Mar, edificada sobre la tomba de la màrtir Santa Eulàlia, sols pot comparar-se a les fites més altes de l`Historia de l`Església.

 Santa Maria del Mar arrelada en l`Església Primitiva. Gaudí de primacia entre les parròquies de Barcelona i  de les més antigues d`Europa. Temple plenament vinculat a l`historia religiosa i civil de la ciutat de Barcelona  i àdhuc de Catalunya.

 L`actual temple gòtic, hereu de quatre anteriors, des de el primitiu dedicat a Santa Eulàlia, passaant per l`immediatament anterior d`estil romànic, destaca com un dels temples més notoris i harmoniosos del mon. Les expressions de temple insigne es troben en nombrosos documents pontificis, reials, episcopals i de tot tipus de comentaristes i escriptors.

 Santa Maria del Mar destaca, també, per les seves antigues institucions, com la Junta d`Obra, el Plat de Pobres Vergonyants etc. i per una sèrie de feligresos que excel·liren en tots els camps de la vida religiosa i social.

 Fundadors i fundadores d`ordres religioses modernes i antigues restaren vinculats a Santa Maria del Mar. Al recer d`aquestes naus, en foren feligresos o escrigueren importats capítols de llurs vides  Sant Ignasi de Loiola i Sant Antón Maria Claret.

Notòria devingué, també,  l`erudició, activitats i càrrecs dels preveres de la Comunitat de Beneficiats, que en el segle XVIII arribaren a 120, entre ells  Felix Amat.

  Destacaren els mestres de capella com l`actual, Enric Gispert, nomenat per el Cardenal Jubany. També  els organistes que ompliren aquest espai sagrat amb els acords que facilitaven els orgues de Santa Maria del Mar que competiren amb els millors d`Europa.

  Si be el monumental orgue que hi havia, que ocupava tres capelles, va ser cremat en el 1936, en aquests moment s`està restaurant l`orgue menor provinent dels trinitaris de Vic. L`eminent barceloní Sr. Claudi Boada, al temps que cofinancia el referit orgue menor, ha donat la seva paraula, de procedir, després, a la construcció de una replica del orgue històric de 1936.

Poques Basíliques, com Santa Maria del Mar, poden rememorar les més lluïres funcions litúrgiques, les professions més espectaculars, com la del Corpus, en la dominica infraoctava, i els sermons dels oradors més importants i famosos del moment com es ara els que predicà Antoni Maria Claret.

 

(Temes Relacionats. -Amb data de 11-08-2014-

 

Sant Antoni Maria Claret predicà a Santa Maria del Mar varies missions. En diverses ocasions residí  en el pis de l`Escola Parroquial del Passeig del Born, nº 17. La Sra. Franco, que en fou professora de l`Escola Parroquial ho recordava sovint.

  El que en fou alumne de la dita escola, escolà de l`Escolania de Mn. Muset i fundador de la nova Escolania de 1985, Antoni Abellan Nart, detalla com recorda l`habitació on residí el P. Claret. Era una de les tres  que donaven a la gran sala noble. En aquesta sala l`Escolania, de Mn. Muset,  formada d`alumnes de l`Escola, entre els que, junt amb Antoni Abellàn, destaca el afamat tenor Jaume Aragall i també el tenor  Joan Bosc, que, sient ja reconegut,  dissortadament, morí vers l`any 1960, l`Escolania assajava.

 

 Cal recordar que en aquest període l`Escolania de Santa Maria del Mar solia actuar com a veus blanques en moltes operes que s`interpretaren en el Liceu de Barcelona.

  Un reliquiari amb una relíquia del P. Claret, reproducció de la trona des de on va predicar tantes vegades, es troba entre el ric tresor de Santa Maria del Mar que es va salvar gracies a l`influencia de la Junta d`Obra que amb baüls es va traslladar a la Llotja del C/ Consolat.(Cf. www.santamariadelmartort.es)

  L`insensibilitat històrica, com a mínim, explica que en 2009 en l`altà on hi ha l`imatge del P. Claret, es va col·locar, en el centre, Sant Honorat, patró dels Flequers, imatge que dúplica la mida de la de sant Antoni Maria Claret, que, en aquest context, queda desplaçat en segon terme. L`únic sant, que junt amb Sant Ignasi de Loiola, i en menys presencia Santa Maria de Cervelló, tingueren una relació directíssima amb Santa Maria del Mar, des de un punt de vista simplement històric, no hauria d`haver-se relegat .

La missa, que el Gremi de Flequers  havia celebrat a Santa Maria del Mar anys enrere, no es va reinstaurà  fins 1997. Si be crec que abans de 1936 no hi hagué cap imatge de Sant Honorat, es cert que l`actual imatge restà situada a partir de 2009,  en lloc, al meu entendre inapropiat al descol·locar la de Sant Antoni Maria Claret.)

 

Quant el Cardenal Arquebisbe de Barcelona Narcís Jubany em nomenà rector d`aquest temple, sols em donà un encàrrec concret: “Fomenta el Culte”.

 Aquest encàrrec episcopal ja heu vist com ha sigut acomplert no solsament conservant sinó donant increment a les dues misses que es celebren els dies feiners, i també a les 6 misses que es celebren dissabtes i diumenges, amb la participació, segons la solemnitat, de la Capella de Música, de l`Escolania i de la Escola Cantorum.

 Si be la Maternitat Divina de Maria, es la clau de volta de la seva dignitat i acció corredentora, el dogma i misteri marià més celebrat arreu, des de l`antigor, fou el de l`Assumpció de Maria als Cels. Només cal mirar al nostre entorn geogràfic per constatà com avui, quinze d`agost, es dia en que més parròquies i temples celebren la seva festa major.

Santa Maria del Mar es també un temple marià per la seva mateixa iconografia, tan l`esculpida en llurs claus de volta, restaurades, i per restaurà, com per els vitralls dels que destaca la Coronació de Maria en la quasi insuperable rossana central.

 La pietat actual dels fidels, desprès de la destrucció quasi total de 1936, ha situat dotze imatges de Maria  de diverses advocacions vinculades, o no, a devocions històriques relacionades amb Santa Maria del Mar.

  Cal  recordar, també,  l`Immaculada del Portal del Born, coneguda, popularment, com la Verge del Fanalet. Imatge que tingué el seu origen en el miracle atribuït a  Maria de ser lliurat de la pena de mort, que a conseqüència de la Guerra de Successió havia sigut condemnat.   Destruïda l`imatge original el 1936, fou restituïda, després, en escultura de bonze del celebrat i estimat artista Frederic Marés.

 Que la Junta d`Obra, el Patronat de Santa Maria del Mar, els Consells Pastoral i d`Economia, la Capella de Música i l`Escolania  continuïn fomentant el culte i l`adhesió dels feligresos a la Parròquia. Que així sia.

 

Dr. Francesc Tort Mitjans, Rector de Santa Maria del Mar de Barcelona  www.santamariadelmartort.es

Una de les homilies que va predicar en la Solemnitat de l`Assumpció de Maria al Cel, en la Festa Major de Santa Maria del Mar. S`havia espargit per tot el temple gran quantitat d`espígol que els feligresos de Santa Magdalena de Canyelles oferiren cada any a Santa Maria del Mar.

 

                                            Mn. Francesc Tort Mitjans

 

 

                                           

Fe i Raó - Fe y Razón

Dominica 19 durant l`any (S.M.Mar 10-8-1986)

Sant Pau del Camp 11-08-2013.

                 Títol: Fe i Raó

 

“Creure es posseir anticipadament els bens que esperem, es conèixer, per endavant, allò que encara no veiem”, diu la carta als Hebreus.

 

Jesús en l`Evangeli diu textualment: “On teniu el vostre tresor, hi teniu el vostre cor”, indicant, de passada, que ens cal valorar la Fe, com el gran tresor.

 

Quant nosaltres en el temple parlem de la fe, ens referim fonamentalment a la Fe sobrenatural, distintiu, excel·lència i joia dels fills de Déu.

 

Un dels aforismes més cabdals, i coneguts,  de la teologia catòlica, es que “la gracia s`edifica sobre la naturalesa”. La Fe, dons, com a do suprem, s`edifica  sobre la raó natural. El mateix Déu, que ens revela lo que no veiem, es autor, també, de lo que sí copsem. La relació entre els dos punts, lo que veiem i lo que no veiem, sols poden apoyar-se en la raó. Sols a traves d`ella  podem iniciar el camí de la Fe 

 

Podem parlar, també, de la fe natural. Es dona fe natural a molts suposats, o certs, descobriments científics, o relats històrics, fins que no es demostra lo contrari. Es  tracta dons, en aquest cas, d´ una fe condicionada, però, també, la fe natural s`apoya en la raó.

 

 

Fent us de la  capacitat de discernir, ens donem  aviat compte de que la raó natural, ni que maldem per situar-la en un pedestal, te els seus límits. A partir d`un punt concret, diferent potser segons l`intel·ligència de cada un, venim a ser com secs, ens movem a les palpentes. La raó natural humana pot abastar un camp important, però, finalment, es queda curta.

 

En el creure, en la Fe religiosa, es dona el procés en el que, partint de  fets o coneixements naturals, per aproximació, podem, en certa manera, valorar i mesurar, amb la mateixa raó, las veritats sobrenaturals revelades.

 

 Tant la fe natural com la sobrenatural, o revelada, prenen peu, o s`apoyen, en la mateixa raó. Es amb ella que les veritats, que ens sobrepassen, podran ser valorades.

 

Tant en la fe natural, com en la Fe sobrenatural,  entren en joc els coneixements que, fins a cert punt, han d`esser validats per la raó. Cal primer conèixer l`objecta de la Fe, per puguer, desprès, donar-hi l`assentiment creient.

 

Mentres una minoria selecta de sers humans, amb esforç mil·lenari, sumant els coneixements de generacions i generacions, ha sigut capaç de fabricar aeroplans, ordinadors, el mon, en que, ara vivim, es un mapa de guerres, d`injustícies, de pobresa etc.

 

 

 

 La primera oreneta va fer el seu niu d`acord al coneixement instintiu d`unes lleis naturals que l`home, per descobrir-les, hagués necessitat molts segles.

 

L`oreneta, i tants altres fets naturals,  ens venen a dir que els nostres coneixements son molt limitats i per lo tant, no hi ha arguments  per dubtar o negar una revelació de Déu mateix, el Creador, quant ens ve amb el segell i  prova   divina de Crist, que els hi dona la valoració de fidedignes.

 

Seguint  la relació entre Fe i raó, podem dir que l`home  descobrint els camins de la Llei Natural, que, entre altres coses,  demostra que no hi ha efecte sense causa, per aquest camí, ben entés, pot arriba a valorar l`objecta de la Fe sobrenatural.

 

Ens enriqueix la capacitat de veure o descobrir a Déu  que ens sol·licita a través de la Creació, ni que sigui a traves de l`imperfecció d`una imatge reflectida en l`aigua.

 

En aquest sentit  el nen, el jove, l`adult i l`ancià resulten sers enriquits quant allarguen la mirada per sobre de lo que no es veu. La vida i la mort son ben diferents vistes a través de la raó il·luminada per la Fe.

 

Es coneguda aquella dita catalana que es trobava sovint escrita en els rellotges de sol de cases i masies: “Jo sense sol, i tu sense fe no som res”.

 

 

 

La Fe cristiana  no sols s`edifica sobre el tresor natural de la raó, sinó que alimenta i perfecciona les més nobles aspiracions que, a partir d`ella, podem descobrir, conèixer i valorar.

 

Ara recordo, per etjemple, com les missions de la Companyia de Jesús, a Amèrica, varen promoure amb eficàcia el desenvolupament de la vida social i econòmica d`Amèrica.

 

 Entre mil etjemples, recordo, ara, en motiu de que el papa Francesc acostuma beure mate,   que els Jesuïtes promogueren el coneixement i us del Mate, que s`arribà a conèixer com “Te dels jesuïtes”.

 

 En les guerres de l`Independència els militars, com Simón Bolívar, pogueren tirar endavant gracies a les granges de les Missions, amb milers de milers de cavalls etc.

 

 La Fe cristiana promou i valora, amb mil fets, que l`Historia demostra, com l`abolició de l`Esclavitut romana, etc., el progrés, l`amor i la justícia. La Fe cristiana es compatible amb tot lo bo de la naturalesa, a la que enriqueix i perfecciona a través de la lleva Llei fonamental del amor.

 

 Aquesta Fe en majúscula, de que parlem: “Certesa de lo que no veiem”, en la seva dimensió més pura, final i definitiva, es un do sobrenatural. Sopera de tal forma les nostres forces naturals, que si be els sers humans, sota l`influencia de diverses filosofies i estratègies, pot arribar a aconseguir un cert i confortable equilibri, una conducta moral arreglada, no pot arribar a creure, a gaudir de la Fe sobrenatural, sense l`ajut superior de la gracia.

 

 

Domingo 19 (S.M.Mar 10-08-1986)

Sant Pau del Camp. 11-08-2013

 

“La fe es ala firme garantía de los bienes que esperamos, la plena convicción de las realidades que no vemos”, dice san Pablo en la carta a los Hebreos.

 

La Escritura de hoy canta, explícita o implícitamente, el valor espiritual de la Fe.

 

Jesús en el Evangelio dice textualmente: “Donde está vuestro tesoro, estará  vuestro corazón”, indicando, de paso, que nos es preciso valorar la Fe, como nuestro gran tesoro.

 

Cuando nosotros en el templo hablamos de fe, nos referimos, fundamentalmente  la Fe sobrenatural, distintivo, tesoro y gozo de los hijos de Dios.

 

Uno de los aforismos teológicos más importantes y conocidos  de la Teología Católica, es que “la gracia edifica sobre la naturaleza”. La fe, pues, como don supremo, se edifica sobre ella. El mismo Dios, que nos revela lo que no vemos, es autor, también, de lo que sí percibimos. La relación entre los dos puntos distintos se argumenta y prueba por si misma.

 

También podemos hablar de la fe natural. Se confiere fe natural a muchos supuestos o ciertos descubrimientos científicos, o relatos históricos, hasta que no se demuestra lo contrario. Se trata pues, en este caso, de una fe condicionada, aunque siempre todo a partir de la razón.

 

Haciendo uso de nuestra facultad de discernir, advertimos pronto que la razón natural, ni que solemos situarla en un pedestal, tiene sus límites naturales.

A partir de un punto concreto, distinto según la inteligencia de cada uno, venimos a ser como ciegos, andamos a tientas. La razón natural puede llegar lejos, pero, finalmente, se queda corta.

 

En el creer, en la Fe religiosa, se da el proceso en el que, partiendo de hechos o conocimientos naturales, por aproximación, podemos en cierta manera valorar o admitir las verdades sobrenaturales reveladas.

 

Bien podemos decir que lo natural es previo a lo sobrenatural. Bien podemos decir, además, que tanto lo natural, como lo sobrenatural, toman pié en la misma razón, en nuestra capacidad fundamental de discernir y admitir, a través de nuestra racionalidad, lo que Dios nos ha revelado, la verdad que nos supera.

 

Tanto en la fe natural, como en la Fe sobrenatural, entran en juego los conocimientos que han de ser hasta cierto punto validados por la razón. Es preciso, primero, conocer el objeto de la Fe, para poder, después darle el asentimiento creyente.

 

Si una minoría selecta de seres humanos, con esfuerzo milenario, sumando los conocimientos de generaciones y generaciones, fueron capaces de fabricar aeroplanos, ordenadores etc. etc. la primera golondrina hizo su nido de acuerdo a conocimientos instintivos de unas leyes naturales que el hombre, para descubrirlas, hubiera tenido necesidad de pasar muchos siglos. Esto viene a decirnos que nuestros conocimientos son muy limitados, y, por lo tanto, no hay razón alguna para dudar o negar la revelación hecha por el mismo Dios, el Creador, cuando viene con el sello y prueba divina de Cristo.

 

Siguiendo por el mismo sendero de la relación entre la Fe y la razón, podemos decir que el hombre es racional cuando, descubriendo la Ley Natural, por el mismo camino llega a la Fe sobrenatural.

 

Así, pues, bien podemos decir, que lo que nos hace, realmente, seres superiores, es cuando llegamos a ser hombres de Fe, alargando la mirada y viendo a Dios ni que sea a través de la imperfecta imagen reflejada en el espejo del agua movediza.

 

En este sentido bien podemos decir que el niño, el joven, adulto, anciano, resultan ser mejorados, cuando pueden llegar más lejos de donde, a primera vista, se ve. La vida y la muerte son asimismo distintas vistas a través de la razón iluminada por la Fe sobrenatural. 

 

Es conocida aquella frase escrita bajo distintos relojes de sol: “Yo sin sol y tu sin fe, no somos nada”.

 

La Fe cristiana no sólo se edifica sobre el tesoro natural de la razón, sino que alimenta y perfecciona las más nobles aspiraciones  que, a partir de ella, podemos descubrir, conocer y valorar.

 

La Fe cristiana aboga y valora el progreso, el amor y la justicia. La Fe cristiana es compatible con todo lo bueno de la naturaleza a la que enriquece y perfecciona a partir de la ley del amor.

 

Esta Fe en mayúscula, de la que hablamos: “Garantía de los bienes que esperamos”, en su dimensión más pura, es un don sobrenatural.

 

La Fe,  supera hasta tal punto nuestras fuerzas, que si bien  bajo la influencia o practica de distintas filosofías y estrategias, puédase llegar  a cierto y confortable equilibrio, a una conducta moral arreglada, nadie puede llegar a creer, a gozar de la Fe sobrenatural, sin la ayuda superior de la gracia.

 

 

 

                     Nota a tenir en compta.

 

Homilies que el rector de Santa Maria del Mar , Dr. Francesc Tort Mitjans, va predicar a

Santa Maria del Mar, adaptades, ara, a Sant Pau del Camp.

 

El dissabte se celebraven tres misses: Al matí a les 9,30h., a la tarda una a les 17h., i l`altra a les 19,30h.

 

El diumenge se celebraven 4 misses: 10, 11 i 13h. i a la tarda a les 19,30.

D`aquestes misses el rector, Dr. Tort,  celebrava: Dissabte  9,30 i 19,30.  Diumenge a les 13h i a les 19,30.

 

Totes les Eucaristies eren molt freqüentades per feligresos que, en la seva majoria, continuen vivint en el Barri.

 

 Si be l`hora pastoralment correcta de la celebració de les misses, els diumenges i festes, especialment ara, seria, amb tota evidencia, quant encara no es mou el Turisme, es fa tot lo contrari. S`eviten les primeres hores, en les que la feligresia local podria gaudir d`una celebració tranquila, com els horaris anteriors de les 10 i 11h, i al matí sols hi ha la missa de 12.

 

En un dels temples més visitats del mon, com es Santa Maria del Mar, els turistes que venen a Santa Maria del Mar per participar de l`Eucaristia, comproven, decebuts, que  els dies feiners sols hi ha una sola missa a les 19,30h.. Aquesta se celebra  coincidint amb el  “mare magnum” turístic.

 

 Aquesta sóla Eucaristia, dels dies feiners, es celebrada no a l`altà major, sinó a la Capella del Sagrament amb 5 o 6 fidels locals, quant fa poc temps tant en la missa del matí, ara suprimida, com en la de la tarda solia haver-hi unes 50 a 60 fidels.

 

 

 

Dom. 18 4-08-2013

Diumenge 18.  4-08-2013

 

“Vanitat de vanitats i tot es vanitat”,  amb aquesta greu afirmació comensa el llibre de l`Eclesiastès que acaba dient: “Tem a Déu i guarda els seus manaments. Això es ser home”

 “Vanitat i més vanitat, tot és en va”. Sota aquesta visió  del no res,  la vida no seria més que un somni, la família, el treball, els títols, el poder, els diners, la gloria, els èxits, els plaers si ens porten a negar l`amor i la justícia no serien mes que simples esbargiments i pecat. No-res. Ni la mateixa Historia tindria cap consistència.

 ¿A la vista del no-res, l`home, que per salvar-lo i redimir-lo el Para no dubta en enviar al seu Fill, es no-res, sols vanitat, ombra, fum que el vent dissipa?.

  La  vida no es un joc que governa l`atzar. Som vanitat de vanitats,  quant neguem l`amor. Som grans, importants, un be realment desitjable  quant som conscients  d`on venim i a on anem. Déu no es vanitat, perquè  es amor, perquè es misericòrdia. Nosaltres no podem ser no-res si elevem la mirada a dalt. No podem ser  no-res quant teològicament  en Déu vivim, ens movem i som.

  Tot allò que te per objecta l`egoisme, la negació del amor, es sí no-res, pertany al domini de la mort.  Però tot lo que te per objecte a Déu  es gran, te consistència, es gracia, es benedicció. Per axó, com sabem, serem jutjats de l`amor o la negació del amor.

Sant Pau en la segona lectura argumenta que podem elevar-nos per sobre de la vanitat i del no-res, quant ens diu: “Cerqueu allò que es de dalt, on hi ha el Crist... Estimeu allò que es de dalt, no allò que es de la terra”.

La terra,  tot lo humà, entès i viscut com a obra de Déu, respectant la Llei Natural , que els manaments dels Senyor recolzen i  recorden, lluny de veure-hi mal, podem descobrir-hi la generositat de Déu en vers tots els homes. Lo humà podria considerar-se  vanitat i no-res,  quant cerquem i mirem els bens de la terra, no com un medi, que son,  sinó com un fi en si mateix, que no son.

  Jesús  avui en l` Evangeli, que hem proclamat, quant ens diu: “Vigíeu, guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses”, i sobre tot en la paràbola del Home Ric que segueix, ens alliçona com superar el no-res, la vanitat . Es tracta d`evitar  l`amor desordenat a les riqueses ja siguin enteses com a diners, gloria, distinció, domini.

 Tots sabem que dels bens  de la terra i de la societat lluny de sentir-nos`en propietaris absoluts, promptes a dominar i a malversar, ens en devem sentir simples administradors.  

 Ja dèiem al principi, que, l`Eclesiastès, després d`haver iniciat el seu discurs  amb aquell desencantant: “Vanitat de vanitats, tot es vanitat”,  acaba enlairant el camí de l`home dient: “Tem Déu i guarda els seus manaments. Això es ser home”.

  Queda dons demostrat que som no-res si emprenem un camí  en direcció contraria al amor, a la justícia, emmagatzemant potser sí propietats, diners, coses, títols, suposada fama, prestigi, domini, autoritat, grandassa aparent, però no justícia, caritat, perdó, misericòrdia, generositat.

 

Domingo 18 4-08-2013

 “vanidad de vanidades… todo es vanidad”. Con esta grave afirmación da comienzo el libro del Eclesiastés, para concluir diciendo: “Teme a Dios, y guarda sus mandamientos; porque esto es el todo del hombre”.

“Vanidad de vanidades…todo es vanidad”. Bajo esta visión de la nada, la vida no seria más que un sueño, la familia, el trabajo, el esfuerzo, los títulos, el poder, el dinero, la gloria, los éxitos, los placeres, si se mueven en el contexto de la negación del amor y la justicia, no serian más que simples distracciones y pecado. Nada. Ni la misma Historia tendría consistencia alguna.

 ¿A la vista de todo, el hombre,  para el que el Padre no dudó en enviar a su propio Hijo para salvarlo y redimirlo, sería sólo vanidad, sombra, humo que el viento disipa?

  La vida no es un juego que gobierna el azar. Somos vanidad de vanidades cuando negamos el amor. Somos grandes, importantes, un bien realmente deseable, cuando vivimos conscientes de donde venimos y a donde vamos. No podemos ser nada cuando somos capaces de elevar la mirada hacia Dios. No podemos ser nada cuando, teológicamente, en Dios vivimos, nos movemos y existimos.

Todo lo que tiene por objeto el egoísmo, la negación del amor, es sí vanidad, nada, pertenece al dominio de la muerte. Pero todo cuanto tiene por objeto a Dios, es grande, es consistente, es gracia, es bendición. Por esto, como dice la Escritura, seremos examinados del amor.

San Pablo en la segunda lectura argumenta como podemos elevarnos por encima de la vanidad y la nada, cuándo nos dice: “Buscada los bienes de allá arriba donde está Cristo… Aspirad a los bienes de arriba, no a los de la tierra”.

La tierra, donde Dios nos ha situado, todo lo humano, entendido y vivido como obra de Dios, respetando a la Ley Natural, que los mandamientos del Señor reafirman y recuerdan, lejos de verlos como mal o pecado, podemos descubrir en ellos la bondad y generosidad del Creador hacia todos los seres humanos.

Jesús hoy en el Evangelio, que hemos proclamado, cuando nos dice: “Mirad: Guardaos de toda clase de codicia”, y sobre todo en la parábola del Hombre Rico que sigue, nos alecciona cómo superar la nada, la vanidad. Se trata de evitar el amor desordenado a las riquezas se entiendan como dinero, o como gloria, poder, distinción, dominio.

 Todos sabemos que sobre los bienes de la tierra y de la sociedad  lejos de podernos sentir como dueños absolutos, prontos a dominar y a malgastar, nos debemos considerar y actuar como simple administradores.

 Ya decíamos al principio, que el Eclesiastés, después de haberse iniciado con el desencanto: “Vanidad de vanidades, todo es vanidad”, termina dando valor al camino justo o intermedio: “Teme a Dios y guarda sus mandamientos; porque esto es el todo del hombre”.

Queda demostrado que somos simple vanidad y nada si tomamos el camino equivocado, en dirección contraria al amor, a la justicia, almacenando  dinero, poder y dominio.

 

Homilia predicada per el rector de Santa Maria del Mar de Barcelona, Dr. Francesc Tort, adaptada, ara, per Sant Pau del Camp.