lunes, 11 de noviembre de 2013

Dom.33. UNA GERMANOR AMB L`ALTRA GERMANOR, SI.


                    Dominica 33 © 17-11-2013.

 

Germanor entre fidels, sacerdots, parròquies, bisbes, Papa.

 

Homilies en Cat. i Cast. fetes a partir de la que el Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona, predicà en la dominica 33, 16-11-1986 a la mateixa  Santa Maria del Mar en les tres misses que hi va celebrar. Homilies adaptades ara a Sant Pau del Camp.

 

Els texts bíblics, avui escollits,  ens volen situar al cim del temps i de l`Historia general, personal i còsmica. Ens orienten  a referir-ho, tot, sempre, a Déu.

 

L`Evangeli, que hem proclamat, està escrit en estil  apocalíptic y escatològic, que, com a tals, no poden ser interpretats  en sentit literal, al peu de la lletra.

 

Ens cal descobrir, tenir en compte que Crist va viure i va ensenyar a considerar el temps en sentit d`eternitat: Que no tenim aquí una estada permanent, sinó que ens dirigim a l`eterna, al cim, a Déu, en que  tot s`il·lumina.

 

Estaríem lluny de la doctrina cristiana,  sinó valoréssim com cal la vida, el cos, la terra, lo temporal. Ens allunyaríem, també, de l`analogia de la fe si ens sortíssim del context de la veritat suprema, Déu, de viure i morir en sentit d`eternitat.

 

Les bondats naturals, son  reflexa de les bondats divines, del Creador. Anunci i preludi de la possessió final de Déu i amb Déu de tots els bens. El Senyor de la Gloria es també el Senyor de la terra.

 

Les consideracions de Jesús, emprant l`específic gènere literari escatològic,  prenen peu en el Temple de Jerusalem. Es tracta d`una meditació bíblica sobre l`Historia, ambientada en el marc  de llur destrucció.

 

El temple de Jerusalem, al marge del culte que allí es retia a Déu, per la seva arquitectura, grandiositat,  obres i riquesa que contenia, era també signe i símbol de lo humà, això es, obra amb data de caducitat.

 

A partir del Temple, construït per el treball e ingeni dels homes, Jesús vol situar-nos davant del fi. Si be Verdaguer quant escrigué: “Lo que un segle refè l`altra ho aterra, sols resta l`obra de Déu”, es referia sols a la Terra, Jesús ens aferma en una obra de Déu suprema i eterna  que es ell mateix.

 

 En el sentit apocalíptic i escatològic, tant la creació de Déu, com les aportacions dels homes, derivades de l`intel·ligència i de les inspiracions, que ens venen del mateix Creador, resulten ser fets inestables, sense consistència, que pertanyen a lo transitori, sense rostir-se`n mai del context de lo que acaba, que te fi.

 

 Resta sols l`obra de Déu, suprema, que esclata, definitivament, com hem dit, en Déu mateix. En el marc del devenir de lo natural i humà, en qualsevol tempesta i desfeta l`únic que no naufraga, que no acaba, que no mora, es el Creador, es el Senyor.

 

Per arribar a posseir el Regne de Déu definitiu,  acompliment de les promeses, ens cal, a fi de gaudir d`ell, en el transit, del do de la fe.

 

El goigs humans i divins, les alegries de l`ànima i del cos, sols tenen  sentit ple, en el context de la meta final, això es, en visió d`eternitat.

 

L`Església es congregació dels seguidors de Jesús, dels cristians, equiparats tots en la suprema e insuperable dignitat de fills de Déu. L`Església, com a societat, també humana, transitòria, amb llums i ombres,  està subjecta a les lleis naturals i econòmiques de cada moment històric.

En cada congregació dels fidels, des de els temps apostòlics, en el  context del  ofertori de la missa, es realitza la col·lecta per el sosteniment, general i particular, de les persones al servei dels fidels,  de la comunitat, dels edificis materials y sobre tot de la caritat.

 

El diumenge dia 1 de desembre, primera dominica d`Advent, camí de preparació al Nadal, la missa major de les 12 del migdia serà presidida per el sacerdots missioners de Kenia, Dr. Josep Lluís i Mn. Allen amb una col·lecta extraordinària que ells, personalment, s`emportaran, per ajudar a la seva missió social allí.

 

A mes de les col·lectes dominicals ordinàries, i d`altres aportacions dirigies al  manteniment de l´ Església, com la del Domund o Contra la Fam,  i, també  l` anunciada abans, les diòcesis organitzen cada any una col·lecta extraordinària que pren el carismàtic i cristià nom de “Germanor”.

 

En la nostra època els eslògans i les paraules pomposes poden desvirtuar-se per llur negació pràctica. “Germanor” com a sinònim de Justícia, primer entre els fidels, entre les parròquies, entre els sacerdots, entre els bisbes, entre tots i el Papa. Germanor, finalment, en lo econòmic, lo menys important. Una “germanor” sense l`altra “germanor”, no val ni la pena de parlar-ne.

 

La mesura de la generositat dels fidels es mou, en general, en el camp i prisma de la pròpia consciencia i possibilitats, objectives i subjectives, tant avui, en aquesta col·lecta de  “Germanor”,  com en les altres.

 

 

 

 

 

 

 

 

                  Dominica 33 © 17-11-213

 

Los textos bíblicos, hoy escogidos, nos quieren situar en la cima del tiempo y de la Historia, personal y cósmica. Nos dice que es preciso referirlo todo, siempre, a Dios.

 

El Evangelio, que hemos proclamado, está escrito en estilo apocalíptico y escatológico, que como tales, no pueden ser interpretados en sentido literal, al pié de la letra.

 

Nos es preciso descubrir que Cristo vivió y enseñó a considerar el tiempo en sentido de eternidad. Que no tenemos aquí una habitación permanente, sino que nos dirigimos a la eterna, a la cima, Dios, en la que todo se ilumina.


Estaríamos lejos de la doctrina cristiana sino valorásemos, como es justo, la vida temporal, el cuerpo, la tierra, lo temporal. Pero tampoco estaríamos dentro los cauces de la verdad suprema, sino supiésemos vivir y morir en sentido de eternidad. Si no tuviéramos en cuenta que las bondades naturales son indicación y reflejo de las bondades divinas, del Creador, anuncio y preludio de la posesión final de Dios y en Dios de todo bien. El Señor de la gloria es también el Señor de la tierra.

 

Las consideraciones de Jesús,  empleando el singular género literario, ya referido, toman pie, motivo y principio en el Templo de Jerusalén. Se trata de una meditación bíblica sobre la Historia, ambientada en el marco  de la destrucción del Templo de Jerusalén.

 

El Templo de Jerusalén, al margen del culto a Dios que allí se daba, por su arquitectura, grandiosidad, obras y riquezas, era también signo y símbolo de lo humano, esto es, de obra con fecha de caducidad.

 

Partiendo del Templo de Jerusalén, construido por el trabajo e ingenio del hombre, Jesús quiere situarnos ante el fin. Si Verdaguer vino a decir: Lo que un siglo edificó el otro lo destruye, sólo permanece la obra de Dios él se referia sólo a la obra caduca de la Tierra, Jesús mira más allá, a Dios mismo.

 

En sentido apocalíptico  y escatológico, tanto la obra  de Dios, como las aportaciones de los hombres, en virtud de la inteligencia e inspiraciones que nos vienen del mismo Creador,  carecen de consistencia,  tienen  fin. Queda solo la obra de Dios, que se manifiesta en su plenitud, como acabamos de decir,  en él mismo. Al devenir de lo natural y humano, en cualquier tempestad quien no naufraga,  no termina, no muere es el Creador, es el Señor.

 

Para llegar a poseer el Reino de Dios definitivo, cumplimiento de las promesas, nos es preciso, en el tránsito, gozar del don  de la fe.

 

Los gozos humanos y divinos, las alegrías del alma y del cuerpo, sólo tienen pleno sentido, en el contexto de la meta final, esto es en la visión de eternidad, de la fe.

 

La Iglesia es congregación de los seguidores de Jesús, equiparados todos en la suprema e insuperable dignidad de ser hijos de Dios. Esta Iglesia, como sociedad, también humana, se encuentra sujeta a las leyes naturales  y económicas de cada momento histórico.

 

En cada congregación de los fieles, desde los tiempos apostólicos, en el momento, y contexto, del Ofertorio de la misa, se realiza la llamada colecta, dirigida al sostenimiento general y particular de las personas al servicio de los fieles, de la comunidad, de los edificios materiales y, sobre todo, para atender al ejercicio, siempre necesario y fundamental, de la caridad.

 

 

El domingo día 1 de diciembre, primera dominica de Adviento, camino de la Navidad, la misa mayor de las 12 horas será presidida por los sacerdotes misioneros de Kenia, Dr. José Luis y Allen, con una colecta extraordinaria que ellos, personalmente se llevaran, en ayuda a su misión social allí.

 

Además de las colectas dominicales ordinarias, y de otras aportaciones dirigidas al mantenimiento global de la Iglesia como Domund, Contra el Hambre etc., y la también anunciada,  la diócesis organizan, cada año, una colecta extraordinaria que toma el nombre  de “Germanor”. 

 

En nuestra época los slogans y palabras pomposas pueden desvirtuarse por su negación práctica. “Germanor” como sinónimo de justicia, primero entre los fieles, entre las parroquias, entre los sacerdotes, entre los obispos, entre todos y el Papa. “Germanor”, finalmente, en lo económico, lo menos importante. Una “germanor”, sin la otra “germanor”, no vale ni la pena hablar.

 

La medida de las aportaciones de los fieles se mueve, siempre, en general, bajo el prisma de la propia conciencia. No es precisa otra reflexión a esta, a fin de que cada cual colabore, según sus posibilidades, objetivas y subjetivas,  en esta colecta como en todas.

 

Homilies en Cat. i Cast. fetes a partir de la que el Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona, predicà en la dominica 33, 16-11-1986 a la mateixa  Santa Maria del Mar en les tres misses que hi va celebrar. Homilies adaptades ara a Sant Pau del Camp.

 

 

 

 

lunes, 4 de noviembre de 2013

Dom.32- Cat. EL JOC DE L`IMAGINACIÓ, Cast.


         Dominica 32 , 10-11-2013.  El joc de l`Imaginació.

 El llibre dels Macabeus, l`Evangeli, i en certa manera també sant Pau, quant parla  de la “bona esperança”, entren el tema  de la Resurrecció dels morts, la vida futura, la vida mes enllà de la mort.

 Creure en la Resurrecció dels Morts: Esperança cristiana de que el Déu vivent ens dona la vida que la mort no acaba.

 No hi ha doctrina ni més fàcil ni més difícil, encens, que la que fa referència a la vida desprès de la mort.  Per l`immensa majoria dels sers humans, en quasi totes les coordenades de temps i espai, el Paradís, es la veritat més segura i confortable. Hi ha, però, sobre tots en  cultures on es valora la raó com a últim i suprem argument, qui, davant d`aquest afirmació, se senten confosos.

 Molts o pocs, lo cert es que hi ha germans nostres, també batejats, que es troben impotents per franquejar l`espai reservat a la raó, l`espai de lo contable, de lo mesurable.

 El consentiment universal de tots els pobles i cultures, l`existència mil·lenària de les religiós diverses, els raonaments de savis de tots els temps, el mateix testimoni de Jesús, resulten, per alguns, insuficients per gaudir de la fe en la vida futura i també, en conseqüència, amb la derivada de la Resurrecció.

 Ja deien fa uns diumenges que l`estadi de la fe racional, axó es, de la fe assentada en la raó i en l`enteniment, està subjecta a les vel·leïtats de l`imaginació. Dèiem, també, que si no fossin lliures no podríem ni creure, ni dubtar. 

 Tot lo que sobrepassa la materialitat i racionalitat de les coses sols podem arribar-hi analògicament, en quina via, comparativa o de semblança, hi juga l`imaginació. Una certa capacitat inimaginativa participa, per lo tant,  en el camp de la fe racional. Per alguns llur imaginació queda bloquejada per la raó elevada a categoria universal i única i els costa creure en el mes enllà. La mort, per alguns, es la fi de tot.

Quant tanquem els ulls, o quant dormim, sembla com si entrem en la foscor que, analògicament, apliquem, sense arguments, a la mort, car ens costa comprendre com hi podem veure sense ulls o amb els ulls clucs. Aquest camí ens orienta vers a que tot lo que no veuen o no palpen els sentits, o la raó no argumenta, no existeix.

 La manca de fe en l`altra vida, suposa una limitació. Alguns que no tenen fe malden per aixoplugar-se en el record històric. Pensen: jo moriré, peró el meu nom no. Pura il·lusió. Aquesta consolació, aquest record històric es ben poca cosa. Pocs anys, poques generacions son suficients per l`oblit.

 Els diversos monuments erigits ací i allà per perpetuar el record dels humans, resten, ben aviat, figures decoratives, fins que una altra generació cuidi d`enderrocar-los o de substituir-les. Mentres hi son ¿quants saben aquí era aquella figura  que el monument vol enaltir? ¿Què va ver?.

 Pocs es pregunten si aquell monument s`explica més  raons purament d`interès polític, econòmic o social que per mèrits reals. Més d`un, davant d`alguns monuments  els miren amb un cert to de superioritat i es pregunten:¿Qui es aquest, que hi fa aquí?.

 Aquestes i moltes altre reflexions, purament humanes, ens poden portar a considerar, que l`home, que nosaltres tots, o gaudim d`ànima immortal, o ens espera la Comunió dels Sants, la vida en el Paradís,  la Resurrecció, axó es, o som eterns de veritat, o som no-res. Sers quins dies s`escolen en el vuit, somni la vida, somni l`historia, somni el mon.

 Davant de tot tipus de reflexions e imaginacions, que ens porten a creure o negar la fe per manca dels arguments que voldríem, s`alça victoriós : “Jo soc la Resurrecció i la vida”, “mireu si soc jo” Tomàs: “posa la ma al costat i el dit a la ferida dels claus, i no siguis tant incrèdul, sigues creient”.

Si, al marge de de tants arguments a favor de la vida futur, a favor del dogma de la Comunió dels Sants, nostre Senyor Jesús amb la seva doctrina, mort i resurrecció ens assegura que la nostra vida no es un joc que governa l`atzar, sinó que, creats per Déu a la seva imatge i semblança, el nostre estat, en el transit, es pas temporal, el nostre destí final es gaudí de Déu i amb Déu de tots els bens.

Si mentres estem aquí “en Déu vivim, ens movem i som”, aquest “som”, vinculat plenament a Déu, no pot pas desfer-se en la mort. Per axó els cristians podem afirmar que la mort ens obre la vida i  quant s`apaguen els ulls terrenals, comencem a veure a Déu amb els ulls  o la força del mateix Déu.

                      Dominica 32, 10-11-2013

 

No precisamos demasiada capacidad y experiencia para constatar y demostrar los límites de nuestra razón. Por superposición, o suma de conocimientos de varias generaciones, el ser humano ha podido llegar a conquistas importantes, que, en el fondo deben mirarse como que Dios continua creando a trabes de su propia creación. Al margen de esto, uno a uno somos bien poca cosa, nuestra razón, que necesita la instrucción previa, como palanca, se queda muy corta. Lo vemos por doquier.

Normalmente intentamos acercarnos a Dios vía analógica, esto es, a partir de nuestras experiencias humanas. En este contexto, y sentido analógico, hablamos con Dios y de Dios, del paraíso, de los dogmas y misterios teológicos. También miramos, vía analógica, los misterios profanos, naturales, esto es, aquellos que no se refieren a  doctrina religiosa alguna. Muchos de ellos también se nos escapan como, por ejemplo, todo aquello que entra en el campo de nuestro cerebro, de cómo vemos etc. etc.

 Ante los dogmas fundamentales de nuestra sagrada religión, como el de la Resurrección de la Carne, que profesamos en el Credo, de la que nos habla, hoy, Jesús en el Evangelio, que hemos proclamado, la mejor respuesta no es querer entrar en  campo que nos supera. Como tal dogma revelado, que mira no a lo natural sino a lo sobrenatural, la mejor postura y situación es creer no en virtud de autoridad humana alguna, sino en virtud de que nos ha sido revelado por Jesús.

 Antes de la revelación de Cristo, prácticamente todos los hombres creían en la vida futura, en la vida eterna, y algunos también en la propia resurrección de la carne, pero faltaba autoridad suficiente para aceptarlo sin entrar en disquisiciones y discusiones que nos superan.

En virtud del Bautismo somos constituidos hijos adoptivos de Dios y herederos del Cielo. Supremo don que nos confiere la gracia de creer, de gozar de la fe, de esperar el cumplimiento de todo lo que nos ha sido revelado y la Iglesia nos predica. La verdadera religión, como todo árbol bueno, se mide por sus frutos. Los frutos de la verdadera religión han de ser siempre paz, amor, concordia, justicia, felicidad.

  “Yo esteré con vosotros todos los días hasta el fin del mundo”, profirió Jesús después de su resurrección y antes de subir al Cielo. Nuestra fe tiene, por tanto, la mejor vigilancia y el mejor argumento. Cristo navega con la Iglesia a través de los siglos y esta, precisamente por la presencia de Cristo, si bien puede pasar por tempestades, a las que se refiere el papa León X al decir:  “Eclesia fluctuat, sed nom mergitur”, esto es: La Iglesia puede ser zarandeada por olas y tempestades, pero no se hunde.

 
Homilies fetes a partir de la que el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort Mitjans, predicà a Santa Maria del Mar. La en català, del dia 12 de novembre de 1989.

martes, 29 de octubre de 2013

PETITS DÈSTATURA--BAJOS DE ESTATURA : Dom. 31 3-11-2013


         Diumenge 31 © 3-11-2013 : Petits d`Estatura.

 

“Zaqueu... intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d`estatura...Corregué endavant i s`enfilà a un arbre al lloc on Jesús havia de passar”

 

“Era petit d`estatura”. “S`enfilà a un arbre”. “Zaqueu baixa de pressa, que avui m`he de quedar a casa teva”. La relació de Zaqueu amb Jesús tingué el millor resultat. El seu interès, en si mateix, era ja gracia i premonició de conversió: “Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus bens...”.

 

Glossant el fragment de l`Evangeli, que hem proclamat, be podem dir que davant de Jesús, davant de Déu, tots som “petits d`estatura”, ens caldrà pujar al arbre de la conversió, aterrar a fets concrets d`amor i justícia.

 

¿En què consisteix la conversió? ¿Existeix una conversió estàndard, uniforme, igual per tots sense distinció? No, si be tots som “petits d estatura”, si be a tots ens cal fer quelcom per veure a Jesús, i per seguir-lo, els camins podran o deuran ser diferents.  

 

Som tots “petits d`estatura”.  Sols quant, glossant la paràbola del diumenge passat, ens considerem publicans, ens situem millor en el camí  de la veritat. Amb tot no es tracta de divagar en consideracions teòriques, interessades. Pocs son els que, davant de l`esmentada paràbola, es confessen fariseus. Més aviat  ens va millor pensar que som com el publicà. De fet, però, tots podem tenir o tenim quelcom de fariseu y de publicà. No es qüestió de paraules, d`estereotips.

 

En el fariseu o en el publicà,  teòricament o socialment diferents, es donava la mateixa proporció de ser petits d`estatura. Per  ells, com per tots, tot es do i tot es gracia. Tant uns com altres, fariseus o publicans, ens es precís arribar a veure a Déu en el transit.

 

La primera lectura d`avui, del Llibre de Saviesa, ve a dir-nos, amb altres expressions, lo mateix: “Senyor, el mon tot sencer davant vostre és com un gra que tot just inclina la balança, com un esquitx de rosada que cau a terra el matí”. Això es, tot el mon davant de Déu es “petit d`estatura”, poca cosa. Si som quelcom es quant procurem pujar a l`arbre de la vida, quant mirem a Déu en l`interior del cor sense dogmes, ni jerarquies.

 

El principi de la conversió, l`autèntica Saviesa, radica en trobar a Déu: La seva existència, la seva obra, bondat, misericòrdia: “Es que vós estimeu tot allò que existeix...¿Com persistiria res si vós no ho volguéssiu? ¿Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació?”.

 

Davant de quant hem intentar dir, be podem concluir que tots, en qualsevol edat i classe social, “petits d`estatura” cal que pugen al arbre del coneixement, de la comprensió dels plans i de la voluntat de Déu. Pujar a l`arbre de l`amor i la justícia.

 

Sols quant seguint els plans de Déu, al crear-nos a tots, fem l`esforç, que la gràcia divina facilita, de pujar més munt, veurem quin es el camí que hem de seguir en cada cas i circumstancia per trobar i intimar amb Jesús, Déu, i gaudir de la seva ajuda, de la seva pau.

 

 

 

 

 

 

 

                     Domingo 31 © 3-11-2013  Bajos de Estatura.

 

“Zaqueo…trataba de distinguir quien era Jesús, pero la gente se lo impedía, porque era bajo de estatura… Corrió… y se subió a una higuera, para verlo…”.

 

“Era bajo de estatura”.  Subió a un árbol. “Zaqueo, baja enseguida, porque hoy tengo que alojarme en tu casa”. La relación de Zaqueo con Jesús tuvo el mejor resultado. Su interés, en si mismo, era ya gracia y premonición de conversión: “Mira, la mitad de mis bienes, Señor, se la doy a los pobres”.

 

Glosando el fragmento del Evangelio, que hemos proclamado, bien podemos decir que ante Jesús, ante Dios, todos somos bajos de estatura, nos es preciso subir al árbol  de la conversión,  aterrizar en hechos concretos de amor, caridad y justicia.

 

¿En qué consiste la conversión? ¿Existe una conversión estándar, uniforme, igual para todos sin distinción? No. Si bien todos somos bajos de estatura, si bien todos debemos hacer algo para ver a Jesús, para seguirle, los caminos podrán o deberán ser distintos.

 

Somos, todos, bajos de estatura. Sólo cuando nos consideramos, glosando la parábola del domingo pasado,  publícanos, nos situamos mejor en la senda de la humildad, de la verdad. Con todo no se trata de perdernos en consideraciones teóricas interesadas. Pocos son los que ante la dicha parábola se consideran fariseos, más bien, diríamos, que nos es más grato pensar que somos como el publicano. De hecho, empero, de alguna forma o de otra, todos podemos tener algo de fariseo y de publicano. La cosa no está en las palabras, en los estereotipos.

 

Tanto el fariseo, como el publicado, aunque teóricamente o socialmente distintos, se daba la misma proporción de ser bajos de estatura porque en nosotros todo es don, todo es gracia. Tanto unos como los otros, fariseos o publícanos, nos  es preciso llegar a ver a Dios en nuestro tránsito.

 

 

La primera lectura de hoy, el Libro de la Sabiduría, viene a decirnos, con otras palabras, lo mismo: “Señor, el mundo entero es ante ti como un grano de arena en la balanza, como gota de rocío mañanero que cae sobre la tierra”. Esto es todo el mundo es ante Dios bajo de estatura, poca cosa. Si somos algo es cuando nuestra vida mira a Dios en el interior del corazón, sin dogmas y jerarquías.

 

A tenor de la auténtica Sabiduría, el principio de la conversión está en descubrir a Dios: Su existencia, su creación, su bondad, su misericordia: “Amas a todos los seres y no odias nada de lo que has hecho… ¿Y como subsistirían las cosas si tu no lo hubieses querido? ¿Cómo conservarían su existencia si tu no las hubieses llamado?”

 

Ante  lo que hemos querido decir, bien podemos concluir que todos, en cualquier edad y clase social, bajos de estatura, hemos de subir al árbol del conocimiento,  de la comprensión de los planes y voluntad de Dios. Subir al árbol del amor y la justicia.

 

 Solo cuando siguiendo los planes de Dios al crearnos a todos, hacemos el esfuerzo, que la gracia divina facilita, de subir más alto, veremos qué camino debemos seguir en cada caso y circunstancia para intimar con Jesús, Dios, y gozar de su ayuda, de su paz.  

 

Aspectes d`aquestes homilies venen d`altres predicades per el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort Mitjans, abreujades, ara, per Sant Pau del Camp.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

jueves, 24 de octubre de 2013

Dom. 30 Cat. Cast. 27-10-2013


                    Dominica 30 © 27-10-2013

 

La carta de sant Pau a Timoteu, quasi un testament, constitueix un bon programa de vida en el marc de la paràbola del Fariseu i el Publicà. El missatge de Pau  podria formular-se eixís: Mantenir en tot moment la confiança en el Senyor amb el sentiment de feblesa i humilitat del publicà.

 

“Després de lluitar en aquest noble combat, i acabada la cursa, em mantinc fidel”.   Identificat amb Jesús, que el va cridar, i en nom d`ell, suportà tot tipus de contrarietats.

 

“Noble Combat”: Creació infatigable de Comunitats. Partint del judaisme, gracies a Pau el cristianisme s`inicià com a realitat catòlica arreu del Imperi Romà. Aquest Imperi que el condemnaria. Aquest Imperi que veuria com les seves estructures polítiques y socials trontollarien i es transformarien gracies al  Evangeli. Aquest Imperi que veuria com la força de Jesús aboliria l`esclavitud i marcaria el procés de la Cristianitat, de l`Europa Cristiana.

 

La llibertat que gaudí Pau al principi del seu ministeri afavorí llur  tasca apostòlica. Sota el pretexta d`un  ordenament jurídic, finalment seria condemnat a mort. Ningú sap be o ha estudiat, crec, les possibles malèvoles maquinacions en contra de Pau.

 

Pau es mantingué fidel fin s l`últim moment. Per reduir al silenci a aquest heroi de Crist, el nostre Patró, no es troba altra argument i força que condemnar-lo a mort.

 

Pau  acabà la cursa, sol, abandonat: “Durant la meva primera defensa davant el tribunal, no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m`abandonà. Que Déu els ho perdoni”.

 

 Si durant el judici, el mateix Pau pogué informar-nos de que es trobà sol, no sabem res del moment en que l`Apòstol donà la seva vida per el Senyor que l`havia cridat i seguit.

La vida de san Pau va ser un camí d`apostolat sacrificat, una existència sense poder, ni privilegis. Va fer el be, va predicar arreu, deixà l`Església Primitiva extensa. En moments personals, decisius, tingué de portar, com ell onfesa, la creu sol.

 

Aquest fenomen de la soledat, que Pau reflexa, sense l`ajut dels germans, sense l`agraïment  ni dels que ell havia engendrat en la fe, es camí per on, en diverses circumstancies, passem tots.

 

En general els sers humans, en els moments més decisius, ens troben sols: sols davant del dolor, sols davant de pensaments irracionals, sols davant la mort. Quant el fill sofreix, la mara voldria sofrir per ell, no pot. Hi ha molts passos de la vida que hom ha de transitar sol, perquè els ajuts humans no poden arribar a omplir-nos, i, a vegades, ni hi son presents. Sort que, “ quant passem per barrancs tenebrosos”, no ens manca mai  el suport del Senyor.

 

“Militia est vita hominis super terram”:  La vida del home sobre la terra es una lluita. Ni que a vegades  l`èxit ens pugui acompanyar, vindran soledats.

 

 No sempre els pares aconseguiran l`afecta i l`agraïment dels fills, o els avis dels nets. No sempre la salut ens acompanyarà, no sempre l`estructura social ens farà costat. Àdhuc, es podrà complir aquella dita: “Del fer be mal t`en pervé”.

 

“Que Déu els ho perdoni”.  “A ell, al Senyor Jesús, sigui donada la gloria pels segles dels segles”. Paraules semblants a les del Sal d`avui: “Beneiré al Senyor en tot moment, tindré sempre als llavis la seva lloança”.

 

La paràbola del Fariseu, d`autosuficiència i orgull, contrasta amb la del Publicà, de l`humilitat camí que Pau feu seu.

 

 

              Domingo 30 © 27-10-2013

 

La carta de san Pablo a Timoteo, casi un testamento, constituye un buen programa de vida en el marco de la parábola del Fariseo y el Publicano que proclama hoy el Evangelio. Resumiendo, el mensaje podría formularse así: Mantener en todo momento la confianza en el Señor con el sentimiento de debilidad y humildad del publicano.

 

“He combatido bien mi combate, he corrido hasta la meta, he mantenido la fe”. Pablo descansa al comprobar cómo, por gracia, se mantiene fiel al Señor que lo llamó al apostolado.

 

La fidelidad de Pablo, a la llamada de Jesús, si por un lado fructificó en el alumbramiento de tantas comunidades, por él fundadas a lo largo de todo del Imperio Romano, por otro, en aquel momento difícil de su existencia, apresado por causa del Evangelio, soporta,  con entereza, la cruz de verse solo: “La primera vez que me defendí ante el tribunal, todos me abandonaron y nadie me asistió. Que Dios los perdone”, dice.

 

El corazón humano de Pablo se lamenta de que los suyos le dejaran solo. Tuvo que superar aquella suprema dificultad, prisionero por predicar a Cristo, sin la proximidad de los hermanos. Quizá si hubiera sucedido de otra forma, como era justo, Pablo hubiera podido caer en la complacencia del fariseo. Se vio, digámoslo así, forzado a identificarse más, en cierta manera, con la actitud del publicano, que no se atrevía a levantar los ojos: No tenía de qué gloriarse, lo dejaron solo.

 

La vida de san Pablo fue un camino de apostolado sacrificado, una existencia sin poder, ni privilegios. Hizo el bien, predicó a Cristo por doquier, dejó cimentada la Iglesia Primitiva, pero, en momentos decisivos, tuvo que llevar su cruz solo. 

 
Este fenómeno de la soledad, que Pablo refleja, sin el calor de los hermanos, sin el agradecimiento de tantos como él había engendrado en la fe, es camino por donde, en variadas circunstancias, pasamos todos.

 

En general los seres humanos, en los momentos más decisivos, nos encontramos solos: Solos ante el dolor, solos ante los pensamientos irracionales, solos ante la muerte. Cuando el hijo sufre, su madre quisiera pasar ella su dolor, no puede. Hay muchos momentos de la vida que uno los transita solo, porque las ayudas humanas no pueden  llenarnos, y, a veces, brillan or su ausencia.

 

“Militia es vita hominis super terram” dice la Escritura: La vida del hombre sobre la tierra es una lucha. Ni que, a veces, la salud y el éxito puedan acompañarnos, vendrán soledades distintas.

 

No siempre los padres gozaran el afecto y el agradecimiento de los hijos, o los abuelos de los nietos, no siempre la salud nos acompañará, no siempre la estructura social nos asistirá. A veces se cumplirá aquel refrán: “Del fer be, mal t`en pervé”.

 

San Pablo nos da ejemplo en no culpar a nadie y después de decir: “Que Dios los perdone”, concluye: “A él (al Señor Jesús) la gloria por los siglos de los siglos. Amen”. La gloria que todo creyente también aspira: Unirse a Cristo. En este contexto reza el Salmo de hoy: “Bendigo al Señor en todo momento, su alabanza está siempre en mi boca”.

 

La parábola del Fariseo y el Publicano, en parte ya glosada, refleja dos maneras de vivir: En la verdad de la humildad, o en la autosuficiencia y engaño del orgullo. La primera es la que siguió Pablo, caminar con la ayuda del Señor, y en consecuencia perseverar hasta el fin. La segunda hubiera sido hacerlo con la ayuda de los hombres, y, por lo tanto, siempre en peligro de error, de pecado, de orgullo.
 
Homilies predicades primer a Santa Maria del Mar per el seu rector Dr. Francesc Tort Mitjans, adaptades ara a Sant Pau del Camp

 

viernes, 18 de octubre de 2013

Dom. 29 - Domund- Cat. Cast. 20-10-2013


       Dominica 29- Domund - 20-10-2013


Tot i que les lectures bíbliques d`aquesta dominica, dedicada al Domund,  siguin les pròpies de la setmana 29 durant l`any, ens permeten parlar  de rutes de Catolicitat: Tota l`acció   essencial de l`Església s`orienta  vers Jesús per els camins del amor i la justícia.


Timoteu es jueu, des de petit coneix les Escriptures i sant Pau l`exhorta que, a  través de la saviesa que infon la lectura i coneixement de  l`Antic Testament, arribi al Nou Testament  i aconsegueixi “la salvació a través de la fe en Jesucrist”.


L`acció apostòlica de l`Església,  en qualsevol coordenada de temps i espai, treballa per aconseguir, en la validesa dels actes humans, axó es, en la llibertat, per donar a conèixer a Crist, el Salvador, en la vivència i realitat de la fe lliure.


 Servidors i servits, pastors i ovelles  prediquem, en principi, lo que practiquem i practiquem lo que ensenyem i s`ens ha ensenyat. Es tracta de  creure en Jesús. Vivència cristiana en el context fonamental  del amor i la justícia.


Glossant l`Evangeli que acabem de proclamar, s`evidencia  que el seu humà clama en tots els temps per la justícia i eleva els braços als homes i a Déu perquè els drets humans siguin respectats com els més sagrats.


 Per raons i causes diferents, unes que radiquen en la pobre condició humana, que pot ser manipulada amb gran facilitat, també  per condicionants genètiques,  o per culpa de tots els pecats capitals, la justícia es la que queda mes mal parada.


Aquesta raó es la que ancoratge a l`Església a obrir i mantenir les Missions Catòliques. Si be, en general, l`objectiu pròxim o últim es donar a conèixer  la realitat religiosa de la Salvació cristiana, obrir les portes del Baptisme a tots els que, sense cap tipus de coacció, lliurement vulguin entrar-hi o sortir-ne, aquest motiu conviviu, quasi per igual, amb altres.


Donat de que, com dèiem abans, la justícia es conculcada i negada arreu,  el cristianisme, el catolicisme, les missions, per sobre de la mateixa fe en Jesús, i  no com a estratègia, o esqués per atreure, sinó  com a únic camí vàlid, de predicar a Jesús,  lluita, simultàniament, per la justícia,  el compartir, l`ajuda mútua.


L`acció més visible i notable  de l`Església en llocs de missions,  on la pobresa abunda, es crear, obrir hospitals, escoles, ensenyar el cultiu, obrir pous etc. etc.


El Domund,  això es, les missions reals, sobre tot en aquest moment històric, volen ser, i son,  porta de Salvació, de Justícia, de llibertat, de solidaritat, sofrint, religiosos, religioses i laics,  moltes vegades, sobre tot ara, el martiri.


 Quant al papa Francesc se li preguntà per la Teologia de l`Alliberació, i la polèmica suscitada, va venir a dir que  aquesta Teologia es fonamental i que els conceptes o repercussions contraries havien sigut, exagerats, com altres, també, consideràvem.


 La praxis pastoral del papa Francesc ens ajuda a discernir clarament  qué es l`Església.  Alló que fem, que diem, aquí i allí, a Roma, a Buenos Aires, a Barcelola, a l`Africa, en tot lloc i continent, deuen ser instruments d`alliberació, de llibertat, d`educació, de solidaritat, d`amor, de tendresa.


¿Ningú ens pot fer cap retret sobre aquesta primacia eclesial i social?. Tots podríem haver fet més de lo que hem fet, sens dubte. També val a dir  que pocs saben lo que, realment, cada un de nosaltres hem fet i fem per compartir els bens que posseïm.


En comparació a lo que, segurament, hem fet alguns, o tots  nosaltres per els nostres germans, sigui conegut o no, menys s`ens demana en ocasió de la col·lecta extraordinària per les Missions, per el Domund, avui. Que la resposta sigui tant generosa com ens permetin les pròpies possibilitats.  



              Domingo 29 –Domund- 20-10-2013


Aunque las lecturas bíblicas de esta dominica, dedicada al Domund, sean las propias de la semana 29 durante el año, nos permiten hablar de sendas de Catolicidad: Toda acción esencial de la Iglesia se orienta hacia Jesús por caminos de amor y justicia.


Timoteo era judío, conocía desde pequeño las Escrituras y san Pablo le exhorta que, en virtud de la sabiduría que infunde la lectura y conocimiento del Antiguo Testamento, llegue al Nuevo Testamento y consiga la salvación a través de la fe en Jesucristo.


La acción apostólica de la Iglesia, en cualquier coordenada de tiempo y espacio, trabaja para conseguir, en el marco de la validez de los actos humanos, esto es, en la libertad, para dar a conocer a Cristo, el Salvador, en la vivencia y realidad de la fe libre.


Servidores y servidos, pastores y ovejas, en principio, predicamos lo que practicamos y practicamos lo que enseñamos y se nos ha enseñado. Se trata de creer en Jesús. Vivencia cristiana en el contexto fundamental del amor y la justicia.


Glosando el Evangelio, que acabamos de proclamar, se evidencia que el ser humano clama en todos los tiempos por la justicia y eleva sus manos a los hombres y a Dios a fin de que los derechos humanos sean respetados como sagrados.


Por razones y causas distintas, unas que radican en la pobre condición humana, que puede ser manipulada con gran facilidad, también por condicionantes genéticos o por culpa de todos los pecados capitales, la justicia es la que queda peor parada.


Esta razón radica también en el hecho de mover a la Iglesia a abrir y mantener las Misiones Católicas. Si bien, en general, el objetivo próximo o remoto es dar a conocer la realidad religiosa de la Salvación cristiana, abrir las puertas del Bautismo a todos los que, sin coacción alguna, libremente entren o salgan, este motivo convive, casi por igual, con otros.


Dado que, como decíamos antes, la justicia es conculcada y negada por doquier, el cristianismo, el catolicismo, las misiones, por encima de la misma fe en Jesús, y no como estrategia o cebo, sino como único camino válido, de predicar a Jesús, lucha, simultáneamente, por la justicia, el compartir, la ayuda mutua.


La acción más visible y notable de la Iglesia en lugares de Misión, donde la pobreza abunda, es crear, abrir hospitales, escuelas, enseñar cultivos, abrir pozos etc.


El Domund, esto es, las misiones reales, sobre todo en este momento histórico, quieren ser, y son, puerta de Justicia, de libertad, de solidariedad, sufriendo los misioneros, religiosos, religiosas y laicos, repetidas veces, sobre todo ahora, el martirio.


Cuando al papa Francisco se le preguntó por la Teología de la Liberación, y la polémica suscitada, vino a decir que esta Teología es fundamental y que los conceptos o repercusiones contrarias habían sido exagerados, como otros, también, considerábamos.


La praxis pastoral del papa Francisco nos ayuda a discernir claramente qué es la Iglesia. Lo que hacemos, decimos, aquí y allí, en Roma, en Buenos Aires, en Barcelona, en África, en todo lugar y continente, deben ser instrumentos de liberación, de libertad, educación, solidariedad, amor, ternura.


¿Nadie puede reprocharnos sobre esta primacía eclesial y social? Todos, sin duda, hubiéramos podido hacer más de lo que hemos realizado. También es justo considerar que pocos saben lo que, realmente, cada uno de nosotros hemos hecho o hacemos para compartir los bienes que poseemos.


En comparación a lo que, seguramente, hemos hecho algunos, o todos nosotros, a favor de los hermanos, sea o no conocido, de hecho, menos se nos pide hoy, día del Domund, en la colecta  por las Misiones. Seamos también lo generosos que nos permitan nuestras posibilidades


Homilia diferent de les que va predicar a Santa Maria del Mar el seu rector Dr. Francesc Tort Mitjans, durant els 12 anys en que en fou rector “canònic”, concepte sols vàlid quant s`ha tingut en compta el “Dret Canònic”, que no pot emprar, per remoure a un rector, motivacions contraries a la veritat y a la justícia civil mes segura i estable que la Justícia Eclesiàstica.

viernes, 4 de octubre de 2013

Dom. 27 Cat. Cast. 6-10-2013


           Dominica 27 © 6-10-2013. 2-10-2016.   Fe, Raó i Llibertat  

 

“El just viurà perquè ha cregut” , Abacuc. “Viu en la fe i en l`amor a Jesucrist”, Pau. “Doneu-nos més fe”, Evangeli

 El poble de Déu desitja viure de la fe. El nostre cervell, fet per mesurar i pesar allò que pertany a l` ordre visible i contable, amb la fe, fonamentada, pot sobrepassar el llinda de la matèria.

La fe, lluny d`invitar a mouren`s, o quedar-nos, dins d`un túnel, l`il·lumina i ens ajuda a sortir-ne. No consisteix en caminar a les palpentes sense l`esperança i la certesa d`obrir els ulls i veure la llum, ni que sigui a través de l`imperfecció d`un mirall aquàtic.  

 Partint de l` aforisme teològic  segons el qual “la gràcia edifica sobre la naturalesa”, s`evidencia que hi ha una  interrelació, no contradictòria, entre la fe i la raó.  La gràcia de la fe, edificada sobre la llum natural de la raó, fa que hi puguem veure més enllà.

 Tot i que les comparacions no s`adeqüen massa a la realitat, podríem dir que els camins vers la fe se semblen a poder mirar l`estelada a través d`un telescopi.

 A partir de les capacitats  naturals i  intel·lectuals: visió i raó, la gràcia de la fe, actuant com un telescopi, ens pot ajudar a veure, assentir, acceptar, creure.

Un  dels dogmes fonamentals, no tan sols del cristianisme sinó, més o menys, de totes les religions, és la creença  en la vida perdurable.

 

Els desequilibris de la vida present, les injustícies, les grans diferències entre uns i altres, sembla, des de certa raó, que demanin un equilibri final.


 (Cal admetre que la fe amb la vida futura pot resultar ser  més imaginativa que  racional i positiva al present vital de  la gent en  llur transit. Si no tenim, a partir de la raó, cap certesa contable en què consisteix la vida futura, no es racional deixar-se portar per  l`imaginació que elevant a categoria contable el misteri, pot desfigurar-ho tot... Difícilment es racional deprecià o minusvalorà la vida present a partir de la fe imaginaria d`una vida millor, amb tota classe de detalls...   Fa uns dies  en vareg parar a parlar amb una senyora del Barri de Sant Maria del Mar i, més o menys seriosament, la senyora, viuda, comentà que el seu marit estava allí, i, fent un gest amb les mans vers endalt, comentava:  "Que allí no esté con otra...") (29-09-2016)
 
 

 Dels orígens coneguts i historiats, en totes les races, llocs i cultures, el ser humà s`ha resistit a admetre la mort total. A partir de paraules i conceptes diferents, es constata la creença  en l`existència de l`esperit, de l`anima, de l`altra vida.

En algunes tribus, en concret d`Amèrica, els morts continuen, en la vida familiar, tant presents com si fossin vius. Els hi continuen posant el plat a taula.  Parlen d`ells distingint l`abans, i l` ara, com una creença feta convicció i certesa.

 Posar la mort com a fi de tot seria quelcom semblant a que el Creador ens hagués desorientat o confós al  inserir en el  cor un desig d`eternitat que mai es veuria acomplert. Seria tant contradictori  com que a  l`instint de la gana hom no pogués trobar aliments a l`abast.

Deixem, de moment, de parlar de la fe cristiana i fixem-nos en el concepte general de Religió.

L`home té com un instint d`eternitat, que la psicologia pot arribar a  qualificar de quelcom genètic. Per axó, dèiem fa pocs dies, que l`home “o es religiós o es supersticiós”.

A partir d`aquest fet  s`evidencia la responsabilitat de tota religió a ajudar a viure als sers humans en l`amor, el respecta,  la raó i la llibertat. L`essència de tota religió es cercar l`unió amb Déu en la llibertat.

Tornem al  cristianisme. En el Baptisme som constituït fills adoptius de Déu i com a tals formem part del Regne: d`amor, de justícia i de pau,  que, si be comesa en aquest mon que passa, te el seu fi,  culminació,  etapa final en el Paradís.

La fe, devegades es petita. Sembla que ens manqui forces. El dubta, conseqüència de la raó i la llibertat, es compatible amb la creença i la fe.

Partint de que des de el Baptisme gaudim de la fe infosa  en l`anima,  ens caldria, diguem-ho eixís, tenir fe en la gracia de la fe. No desconfiar del do baptismal que ens ajuda a creure, en la llibertat,  veritats concretes, conegudes i acceptades, com es ara, la presència de Jesús  en l`Eucaristia.

Demanem a Jesús com ho feren els Apòstols: “doneu-nos més fe”. Feu que la raó i la llibertat ens ajudin a creure. Que el dubte natural no es congeli en nosaltres, sinó que es dilueixi en la fe feta convicció.

                  Domingo 27 © 6-10-2013

 “El justo vivirá por su fe”, Habacuc. “Vive con fe y amor cristiano”, Pablo. “Auméntanos la fe”, Evangelio.

 El pueblo de Dios pide tener más fe. Nuestro cerebro, proporcionado para medir y pesar las cosas, con la fe multiplica sus fuerzas.

 La fe, lejos de invitarnos a movernos dentro de un túnel, lo ilumina. La fe no consiste en un acto ciego, a andar con los ojos vendados. La fe, si por un lado sobrepasa las fuerzas naturales, por el otro se apoya en ellas.

 “La gracia edifica sobre la naturaleza”. Partiendo de este aforismo teológico, se evidencia cierta interacción entre la fe y la razón, de suerte que no exista contradicción entre ellas.

 La gracia de la fe, asentada sobre la luz de la razón, hace que veamos más lejos. Aunque las comparaciones nunca se adecuan del todo a la realidad, podríamos decir que la fe es algo así como un telescopio. Un ciego no puede mirar por un telescopio. La gracia de la fe, en este caso, edifica sobre la capacidad visual ordinaria y permite ver más.

Uno de los dogmas fundamentales, no sólo del cristianismo, sino, más o menos, de todas las religiones, es la fe en la vida futura, en la vida eterna, en el Paraíso. En este tema la razón avanza lo suyo pero necesita el impulso de la fe.

¿Qué nos sugiere la razón sobre el tema que nos ocupa? : Los desequilibrios manifiestos de la vida presente, las injusticias, las escandalosas diferencias entre unos humanos y otros, parece que sugieren a la razón la necesidad de una justicia final.

No podemos, además, minusvalorar la constatación de que desde los orígenes conocidos de la historia de la humanidad, en todas las razas, lugares y culturas, el ser humano se ha resistido a admitir la muerte total y ha hablado, por doquier, de la existencia del espíritu, del alma inmortal aunque haya sido a partir de palabras distintas que vienen a decir lo mismo. En algunas tribus los muertos continúan, en la vida y relación familiar, tan presentes como si fueran vivos.


El ser humano, como se constata en todos los tiempos y lugares, tiene como un instinto de eternidad que incluso podríamos, ahora,  calificar de  genético. Poner la muerte como el final de todo seria algo semejante a que el Creador hubiera distraído al hombre insertando en su corazón el deseo de eternidad que nunca vería satisfecho. Seria parecido a que el apetito, no fuera satisfecho con los alimentos.


(Siendo verdad cuanto hemos dicho, es justo admitir que la fe en la vida futura puede resultar ser más imaginativa que racional i positiva al presente vital de la gente en su tránsito. Si no tenemos, a partir de la razón, ninguna certeza contable sobre en qué consiste la vida futura, no es racional dejarse llevar por la imaginación que elevando a categoría contable el misterio, puede desfigurarlo todo...Difícilmente es racional despreciar o minusvalorar la vida presente a partir de la fe imaginaria en una vida mejor, con toda clase de detalles... Hace pocos días me detuve a saludar a una señora del Barrio de Santa Maria del Mar y, más o menos seriamente, la señora, viuda, comentó que su marido estaba allí, y, haciendo un gesto con las manos hacia arriba, comentó: "Que allí no esté con otra...") (29-09-2016


Por el Bautismo somos constituidos en hijos adoptivos de Dios y herederos del cielo. Por él formamos parte del Reino de Dios, que si bien inicia su andadora en este mundo, qua pasa, tiene su culminación, su etapa final, en el Paraíso.

La fe, a veces es débil, parece que nos falten fuerzas para hilvanar la razón y la fe. Partiendo de que desde el bautismo se nos ha concedido el don de la fe infusa en el alma,  nos convendría, digámoslo así, tener fe en la fe, que poseemos. Pidamos, pues, como lo hicieran los Apóstoles a Jesús, “Auméntanos la fe”, haz, señor, que la luz de la razón se vea complementada con la luz de la fe.

 Homilies preparades a partir d`altres predicades per el rector   de Santa Maria del Mar de Barcelona,  Dr. Francesc Tort Mitjans, a la mateixa Basílica, adaptades, ara, a Sant Pau del Camp.