viernes, 4 de octubre de 2013

Dom. 27 Cat. Cast. 6-10-2013


           Dominica 27 © 6-10-2013. 2-10-2016.   Fe, Raó i Llibertat  

 

“El just viurà perquè ha cregut” , Abacuc. “Viu en la fe i en l`amor a Jesucrist”, Pau. “Doneu-nos més fe”, Evangeli

 El poble de Déu desitja viure de la fe. El nostre cervell, fet per mesurar i pesar allò que pertany a l` ordre visible i contable, amb la fe, fonamentada, pot sobrepassar el llinda de la matèria.

La fe, lluny d`invitar a mouren`s, o quedar-nos, dins d`un túnel, l`il·lumina i ens ajuda a sortir-ne. No consisteix en caminar a les palpentes sense l`esperança i la certesa d`obrir els ulls i veure la llum, ni que sigui a través de l`imperfecció d`un mirall aquàtic.  

 Partint de l` aforisme teològic  segons el qual “la gràcia edifica sobre la naturalesa”, s`evidencia que hi ha una  interrelació, no contradictòria, entre la fe i la raó.  La gràcia de la fe, edificada sobre la llum natural de la raó, fa que hi puguem veure més enllà.

 Tot i que les comparacions no s`adeqüen massa a la realitat, podríem dir que els camins vers la fe se semblen a poder mirar l`estelada a través d`un telescopi.

 A partir de les capacitats  naturals i  intel·lectuals: visió i raó, la gràcia de la fe, actuant com un telescopi, ens pot ajudar a veure, assentir, acceptar, creure.

Un  dels dogmes fonamentals, no tan sols del cristianisme sinó, més o menys, de totes les religions, és la creença  en la vida perdurable.

 

Els desequilibris de la vida present, les injustícies, les grans diferències entre uns i altres, sembla, des de certa raó, que demanin un equilibri final.


 (Cal admetre que la fe amb la vida futura pot resultar ser  més imaginativa que  racional i positiva al present vital de  la gent en  llur transit. Si no tenim, a partir de la raó, cap certesa contable en què consisteix la vida futura, no es racional deixar-se portar per  l`imaginació que elevant a categoria contable el misteri, pot desfigurar-ho tot... Difícilment es racional deprecià o minusvalorà la vida present a partir de la fe imaginaria d`una vida millor, amb tota classe de detalls...   Fa uns dies  en vareg parar a parlar amb una senyora del Barri de Sant Maria del Mar i, més o menys seriosament, la senyora, viuda, comentà que el seu marit estava allí, i, fent un gest amb les mans vers endalt, comentava:  "Que allí no esté con otra...") (29-09-2016)
 
 

 Dels orígens coneguts i historiats, en totes les races, llocs i cultures, el ser humà s`ha resistit a admetre la mort total. A partir de paraules i conceptes diferents, es constata la creença  en l`existència de l`esperit, de l`anima, de l`altra vida.

En algunes tribus, en concret d`Amèrica, els morts continuen, en la vida familiar, tant presents com si fossin vius. Els hi continuen posant el plat a taula.  Parlen d`ells distingint l`abans, i l` ara, com una creença feta convicció i certesa.

 Posar la mort com a fi de tot seria quelcom semblant a que el Creador ens hagués desorientat o confós al  inserir en el  cor un desig d`eternitat que mai es veuria acomplert. Seria tant contradictori  com que a  l`instint de la gana hom no pogués trobar aliments a l`abast.

Deixem, de moment, de parlar de la fe cristiana i fixem-nos en el concepte general de Religió.

L`home té com un instint d`eternitat, que la psicologia pot arribar a  qualificar de quelcom genètic. Per axó, dèiem fa pocs dies, que l`home “o es religiós o es supersticiós”.

A partir d`aquest fet  s`evidencia la responsabilitat de tota religió a ajudar a viure als sers humans en l`amor, el respecta,  la raó i la llibertat. L`essència de tota religió es cercar l`unió amb Déu en la llibertat.

Tornem al  cristianisme. En el Baptisme som constituït fills adoptius de Déu i com a tals formem part del Regne: d`amor, de justícia i de pau,  que, si be comesa en aquest mon que passa, te el seu fi,  culminació,  etapa final en el Paradís.

La fe, devegades es petita. Sembla que ens manqui forces. El dubta, conseqüència de la raó i la llibertat, es compatible amb la creença i la fe.

Partint de que des de el Baptisme gaudim de la fe infosa  en l`anima,  ens caldria, diguem-ho eixís, tenir fe en la gracia de la fe. No desconfiar del do baptismal que ens ajuda a creure, en la llibertat,  veritats concretes, conegudes i acceptades, com es ara, la presència de Jesús  en l`Eucaristia.

Demanem a Jesús com ho feren els Apòstols: “doneu-nos més fe”. Feu que la raó i la llibertat ens ajudin a creure. Que el dubte natural no es congeli en nosaltres, sinó que es dilueixi en la fe feta convicció.

                  Domingo 27 © 6-10-2013

 “El justo vivirá por su fe”, Habacuc. “Vive con fe y amor cristiano”, Pablo. “Auméntanos la fe”, Evangelio.

 El pueblo de Dios pide tener más fe. Nuestro cerebro, proporcionado para medir y pesar las cosas, con la fe multiplica sus fuerzas.

 La fe, lejos de invitarnos a movernos dentro de un túnel, lo ilumina. La fe no consiste en un acto ciego, a andar con los ojos vendados. La fe, si por un lado sobrepasa las fuerzas naturales, por el otro se apoya en ellas.

 “La gracia edifica sobre la naturaleza”. Partiendo de este aforismo teológico, se evidencia cierta interacción entre la fe y la razón, de suerte que no exista contradicción entre ellas.

 La gracia de la fe, asentada sobre la luz de la razón, hace que veamos más lejos. Aunque las comparaciones nunca se adecuan del todo a la realidad, podríamos decir que la fe es algo así como un telescopio. Un ciego no puede mirar por un telescopio. La gracia de la fe, en este caso, edifica sobre la capacidad visual ordinaria y permite ver más.

Uno de los dogmas fundamentales, no sólo del cristianismo, sino, más o menos, de todas las religiones, es la fe en la vida futura, en la vida eterna, en el Paraíso. En este tema la razón avanza lo suyo pero necesita el impulso de la fe.

¿Qué nos sugiere la razón sobre el tema que nos ocupa? : Los desequilibrios manifiestos de la vida presente, las injusticias, las escandalosas diferencias entre unos humanos y otros, parece que sugieren a la razón la necesidad de una justicia final.

No podemos, además, minusvalorar la constatación de que desde los orígenes conocidos de la historia de la humanidad, en todas las razas, lugares y culturas, el ser humano se ha resistido a admitir la muerte total y ha hablado, por doquier, de la existencia del espíritu, del alma inmortal aunque haya sido a partir de palabras distintas que vienen a decir lo mismo. En algunas tribus los muertos continúan, en la vida y relación familiar, tan presentes como si fueran vivos.


El ser humano, como se constata en todos los tiempos y lugares, tiene como un instinto de eternidad que incluso podríamos, ahora,  calificar de  genético. Poner la muerte como el final de todo seria algo semejante a que el Creador hubiera distraído al hombre insertando en su corazón el deseo de eternidad que nunca vería satisfecho. Seria parecido a que el apetito, no fuera satisfecho con los alimentos.


(Siendo verdad cuanto hemos dicho, es justo admitir que la fe en la vida futura puede resultar ser más imaginativa que racional i positiva al presente vital de la gente en su tránsito. Si no tenemos, a partir de la razón, ninguna certeza contable sobre en qué consiste la vida futura, no es racional dejarse llevar por la imaginación que elevando a categoría contable el misterio, puede desfigurarlo todo...Difícilmente es racional despreciar o minusvalorar la vida presente a partir de la fe imaginaria en una vida mejor, con toda clase de detalles... Hace pocos días me detuve a saludar a una señora del Barrio de Santa Maria del Mar y, más o menos seriamente, la señora, viuda, comentó que su marido estaba allí, y, haciendo un gesto con las manos hacia arriba, comentó: "Que allí no esté con otra...") (29-09-2016


Por el Bautismo somos constituidos en hijos adoptivos de Dios y herederos del cielo. Por él formamos parte del Reino de Dios, que si bien inicia su andadora en este mundo, qua pasa, tiene su culminación, su etapa final, en el Paraíso.

La fe, a veces es débil, parece que nos falten fuerzas para hilvanar la razón y la fe. Partiendo de que desde el bautismo se nos ha concedido el don de la fe infusa en el alma,  nos convendría, digámoslo así, tener fe en la fe, que poseemos. Pidamos, pues, como lo hicieran los Apóstoles a Jesús, “Auméntanos la fe”, haz, señor, que la luz de la razón se vea complementada con la luz de la fe.

 Homilies preparades a partir d`altres predicades per el rector   de Santa Maria del Mar de Barcelona,  Dr. Francesc Tort Mitjans, a la mateixa Basílica, adaptades, ara, a Sant Pau del Camp.

sábado, 21 de septiembre de 2013

Dom. 25. Cat. Cast. Els diners i el papa Francesc


   Dominica 25. 22-09-2013 : Els Diners i el papa Francesc

 

La primera lectura i l`Evangeli ens parlen dels Diners. Havent ja preparat l`homilia d`aquesta dominica 25 durant l`any, quant, heus ací que conec l`homilia que el papa Francesc va pronunciar el pasat divendres al matí, en la missa diària amb aquestes frases: “El diner emmalalteix el pensament i la fe i ens porta a caminar per altres viaranys” “Hi ha quelcom en l`amor al diner que ens aparta de Déu…L`ambició dels Diners, es, de fet, diu, l`arrel de tots els mals…” etc.

 

El Papa està arribant, com mai, al cor de l`Església i del mon. Trenca motllos i velles costums sense moure’s gens del Catecisme originari, simplement traduint la Doctrina al tu a tu, al dia dia, sense enquistar-se repetint sempre lo mateix. En ell parla l`intuïció lliure, l`amor a la veritat exposada amb sentit comú, amb oportunitat.

 

Segurament s`entendríeu més i millor els temes que ens ofereix avui l`Escriptura, limitant-nos a llegir, íntegrament l`ultima senzilla homilia del Papa sobre els perills dels Diners. De totes formes, amb lo ja dit, permeteu que continuí amb les reflexions meves que tenia preparades.

 

L`Escriptura d`avui ens dona doctrina aplicable a tots els temps.

 

El profeta Amós  denunciava,  fa ja mes de  28 segles, les conductes egoistes e insolidàries  enquistades en la vida laboral, comercial i financera: “Vendrem el gra amb mesures més petites... Farem trampa amb les balances... Comprarem amb diners gen necessitats, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”.

 

La balança de la justícia social  ha sigut en tots els temps adulterada, sempre difícil de mantenir-la, objectivament,  afinada. Els factors diferencials, l`historia de cada lloc, la cultura configurada en diferencies de classes dificulten tota mesura igual.

 

Es fàcil aprofitar l`aigua i el vent a favor del propi molí en detriment de l`empresa del veí.  A la llum de l`Escriptura d`avui i de tota la doctrina cristiana, edificada en l`amor a Déu y al pròxim,  qualsevol camí que ens aparti de la justícia resultarà deshonesta, esbiaixada, encara que, en alguns casos, pugui presentar-se o estar conforme a la pròpia consciencia.

 

La consciencia cal que sigui recta.   Abarcar-ho tot, sense consideració a la justa distribució dels bens de la terra, actuar com a amos, i no com simples administradors, mai podrà  emparar-se, objectivament,  en el concepte de consciencia recta.

 

L`Evangeli  denuncia  pràctiques diverses en relació al comerç i les finances,  formes i maneres, injustes, oportunistes:  “¿Quant deus al meu amo?. Ell contestà: “Cent bidons d`oli”. “Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta”.

 

Sant Pau en la segona lectura si be no parla directament de la justícia social, si ho fa de forma indirecta quant ens diu: “Primer de tot us recomano que feu a Déu pregaries, oracions, súpliques, i accions de gracies per tots els homes, per els reis i per tots els que tenen autoritat, perquè puguem portar una vida serena tota donada a la pietat i a la honestedat”

 

L`oració a que ens exhorta sant Pau s`entén dirigida en relació als que tenen influencia i poder en els afers públics. Demanar  lleis que facilitin a tots una vida serena y honesta.

 

Segles enrere en tota Eucaristia es pregava nominalment per els caps dels governs de les diferents nacions catòliques. Era una societat més arrelada a la fe que la nostra. Eren també societats més uniformes.

 

En relació als que ens regeixen amb autoritat, ens cal, allò de “pregar i actuar”, votar i pregar a fi de que l`Esperit de la veritat il·lumini als  governats.

 

 Ben mirat el concepte d`actuar no s’esgota en l`anar a votar, sinó en aportar alló que, segons la nostra  recta consciencia i c circumstancies, puguem.

 

      

          Domingo 25. 22-09-2013

 

 La primera lectura y el Evangelio hablan del dinero. Había ya preparado la homilía, de este domingo 25 durante el año, cuando me llega la que el papa Francisco pronunció el pasado viernes día 20 en su misa diaria con estas frases: “El dinero enferma el pensamiento y la fe y nos hace caminar por otro camino” “Hay algo en la actitud del amor hacia el dinero que nos aleja de Dios… La avidez del dinero es, de hecho, la raíz de toldos los males” etc.

 

 El papa está llegando al corazón de la Iglesia y del mundo. Rompe moldes y viejas costumbres  sin moverse un ápice del Catecismo tradicional, simplemente traduciendo la doctrina al tu a tu, al día día, sin enquistarse repitiendo siempre en lo mismo. En él habla la intuición, la relación directa, el amor a la verdad expuesta con sentido común, con oportunidad.

 

Seguramente se entendería más y mejor el tema que hoy nos ofrece la Escritura, limitándonos a leer íntegramente la última homilía del Papa sobre los peligros del dinero. De todas formas, previo lo dicho,  permitid  siga con las reflexiones que tenia preparadas.

                                     

La Escritura de hoy, nos ofrece doctrina aplicable a todos los tiempos.

 

El profeta Amos denunciaba, hace ya más de 28 siglos, las conductas egoístas e insolidarias enquistadas en la vida laboral, comercial y financiera: “disminuís la medida, aumentáis el precio, usáis balanzas con trampa, compráis por dinero al pobre…”.

 

La balanza de la justicia social ha estado, en todos los tiempos, adulterada. Siempre  difícil de mantenerla, objetivamente,  afinada. Los factores diferenciales, la historia de cada lugar, la cultura configurada en clases sociales, han dificultado toda medida uniforme.

 

Históricamente unos se han apropiado del agua y el viento en detrimento del molino del otro. A la luz de la Escritura de hoy y de toda la doctrina cristiana, edificada en el amor a Dios y al Prójimo,  cualquier camino que nos aparte de la justicia resultará deshonesta, sesgada, aunque, en algunos casos, pueda presentarse  como conforme a la propia conciencia.

 

La conciencia es preciso que sea recta. Abarcarlo todo, sin consideración a la justa distribución de los bienes de la tierra, actuar como dueños, y no como simples administradores, no  podrá nunca cohonestarse con una conciencia recta.

 

El Evangelio  denuncia prácticas diversas en relación al comercio y a las finanzas, formas y maneras injustas, oportunistas:”Cuanto debes a mi amo? Cien barriles de aceite. Aquí está tu recibo; aprisa, siéntate y escribe cincuenta…”.

 

San Pablo, en la segunda lectura, si bien no habla directamente de la justicia social, si lo hace de forma indirecta cuando dice: “Te ruego, lo primero de todo, que hagáis oraciones, plegarias, súplicas, acciones de gracias por todos los hombres, por los reyes y por todos los que ocupan cargos, para que podamos llevar una vida tranquila y serena, con toda piedad y decoro”.

 

La oración, a la que nos exhorta san Pablo, va dirigida, sobre todo, a que las leyes, todas, nos ayuden a vivir “honestamente”, a desbrozar el camino de la justicia social posible en cada momento.

 

Siglos atrás, en toda Eucaristía, se oraba, nominalmente, por los jefes de gobierno de las diferentes naciones católicas. Eran, aquellas, unas sociedades más arraigadas a la fe, que las nuestras. Eran, también, sociedades más uniformes.

 

En relación a los que nos rigen con autoridad, debemos cumplir aquello de “A Dios rogando y con el mazo dando”, esto es, rogar y actuar, votar e implorar que el Espíritu de la verdad inspire a los gobernantes por senderos de justicia.

 

Actuar, no se limita sólo, al momento de votar, sino sobre todo de procurar que, cada uno de nosotros, según su situación, vocación y estado, antes de exigir-lo todo a los demás hagamos lo que, según nuestra recta conciencia y circunstancia, podamos.

 

Bona part d`aquesta homilia fou predicada per el Dr. Francesc Tort essent rector de Santa Maria del Mar. Ampliada i adaptada, ara, a Sant Pau del Camp

 

 

 

domingo, 15 de septiembre de 2013

Dom. 24 Cat. Castella : PASTORAL DE RETIRADA


   Dominica 24. 15-09-2013.  Pastoral de Retirada

 Del escrit, Pastoral de Retirada, havent proclamat l`Evangeli complert, sols s`han emprat alguns conceptes relatius a les tres Paràboles. 

 El dimecres passat un em  comentava que havia assistit a un Bateig i que el va decebre. Es va fer tot molt apressa, un màxim de deu minuts, sense aparent interès per deixar contens als assistents.

Si be l`Escriptura d`avui ens donaria peu per entrar a comentar temes molt diferents, m`ha semblat millor limitar-nos al l`Evangeli, segons sant Lluc, que suara hem proclamat.

 Cercant lo essencial de les paràboles: l`Ovella i la Moneda Perdudes, i sobre tot la del Fill Pròdig, hom hi pot trobar  el denominador comú de l`amor, l`interès,  treball, organització. Un amor evident en la recerca de l`ovella perduda, i en l`espera, recepció, acolliment, alegria i festa en  el Fill Pròdig.

Aquestes actituds, aplicades  a la vida diària de l`Església, s`els ha vingut a denominar: Pastoral.

 La Teologia Pastoral estudia  i dona pautes de com frissar per cercar l`ovella perduda al tems de conservar en la pleta del amor a les altres  confiades. El concepte Pastoral, en principi, ho contempla tot en la globalitat de l`amor:  Actituds de respecte, proximitat , esperit d`acolliment i  misericòrdia entre nosaltres mateixos. Església Comunitat, família, amor.

 El papa Francesc en totes les seves actituds, com es ara, entre d`altres, en la carta personal dirigida al director de “La República” de Roma, demostra com el bon pastor procura implicar-se, de tu a tu, segons la dinàmica de les tres Paràboles d`avui.

La Pastoral no  es limita a veure que y com actuen o han actuat, fan o podrien fer els pastors ordenats de l`Església. També contempla, com a tal Pastoral,  als pares,  avis,  clans familiars, davant llurs ovelles confiades.

La Teologia Pastoral , estudiada a partir de les coordenades de tems i espai, rep el nom de Historia de la Teologia Pastoral. Es a partir d`aquesta disciplina, ben feta, que hom comprova com la Pastoral connecta i respon a les directrius episcopals, abans als sínodes diocesans, i sempre als Concilis.

  Quasi tots els Concilis Tarragonins, celebrats, previs els sínodes diocesans de totes les diòcesis de la Tarraconense, anaren dirigits a organitzar la pastoral de les parròquies i de les famílies.

 Davant la manca de sacerdots ordenats, s`opta per reduint misses i altres activitats eclesials i litúrgiques. Devegades sembla que, partint de l`experiència d`altres països, pròxims o llunyans, cal adelentar-se  a organitzar les reduccions. Pastoral de retirada.

 Ben mirat, poc tenen a veure la doctrina de les tres Paràboles: Desviures per trobar l`ovella, remoure-ho tot cercant la moneda, etc.,  amb la Pastoral de Retirada.

 Actualment  la majoria dels temples de ciutats i pobles, tancats quasi tot el dia, s`han convertit amb auditoris de música, destaquen El Pi, Sant Jaume, Santa Maria del Mar Per diverses raons aquestes utilitzacions del temples poden resultar ser perfectament pastorals. En tot, però, s`ha de salvar lo primordial, el “servandi, servanda” que donat l'abús manifest al menys dels temples dits abans ja quasi, "no parroquials"...

 Quant  l`Historia de la Teologia Pastoral dels nostres temps s`escrigui científicament es podrà valorar, sembla, negativament el fet, molt general, de que l`hora d`acollir els feligresos difunts, y llurs familiars,  s`els envia  als tanatoris, trastornant, de cop, tota la tradició de l`Església. També que s`han eradicat conceptes i pràctiques centenàries.

 Pastoral es també sinònim d`imaginació organitzada. Hi ha moltes activitats pastorals que poden ser realitzades amb  garantia i conveniència teològica i eclesial per els laics.

 Els laics, dones i homes, poden tenir un rol molt important en l`actual pastoral de l`Església, en la recerca de l`ovella perduda, en remoure les estructures, i en abrasar el Fill  Pròdig: es digui jove, es digui gran, es digui feligrès, es digui sobrevingut, es digui emigrant.

El Baptisme ens consagra sacerdots, profetes i reis. No es necessari un sacerdot ordenat, ni un diaca, per  realitzar moltes de les activitats parroquials: Càrites,  despatx, Catecisme, economia, preparacions per el Baptisme, Matrimonis etc.

Els laics poden, perfectament, acollir, poden resar, llegí la Sagrada Escriptura i beneir o espargir l`aigua beneita. Així, dons, no serien pas necessaris els sacerdots ordenats,  per exemple, en el possible acolliment dels difunts y llurs familiars.

A nivell de Sant Pau del Camp podríem presentar bons exemples relacionats amb l` excel·lent exercici de diverses responsabilitats pastorals confiades als laics, com sabeu.

 
                        Dominica 24. 15-09-2013

                           Pastoral de Retirada

 El miércoles pasado uno me comentaba que había asistido a un Bautizo y que salió defraudado. Todo se sustanció en menos de diez minutos, sin aparente interés  de compartir con los asistentes.

 Si bien la Escritura de hoy nos permitiría comentar distintos temas, me ha parecido mejor limitarnos al Evangelio, según san Lucas, que hemos proclamado.

 Buscando lo esencial de las tres Parábolas: La Oveja y la Moneda Perdidas, y, sobre todo, la del Hijo Pródigo, uno puede encontrar en ellas el denominador común del amor, el interés, el trabajo, la organización. Un amor evidente en la búsqueda de la Oveja y Moneda  Perdidas y en la espera paciente, recepción, abrazo, alegría y fiesta en el Hijo Pródigo.

Estas actitudes, aplicadas a la vida diaria de la Iglesia, se han venido a denominar: Pastoral.

La Teología Pastoral estudia y marca directrices dirigidas a ver cómo buscamos a las ovejas perdidas, al tiempo que conservamos en el redil del amor, las restantes confiadas. La Teología Pastoral, en principio, lo contempla todo, en la globalidad del amor: Actitudes de respeto, proximidad entre todos, espíritu de acogimiento y de misericordia entre nosotros mismos. Iglesia Comunidad, familia, amor.

 La Pastoral no se limita a ver lo que hacen o puedan hacer los pastores ordenados de la Iglesia. Vale asimismo en relación a lo que hacen o podrían hacer, los padres, abuelos, el clan familiar, en relación a las ovejas confiadas.

 La Teología Pastoral, estudiada a partir de las coordenadas de tiempo y espacio, recibe el nombre de Historia de la Teología Pastoral. Es a partir de esta disciplina, bien hecha, que uno comprueba como la Pastoral conecta y responde a las directrices episcopales, antes a los sínodos diocesanos, y siempre también a los Concilios.

Casi todos los Concilios Tarraconenses, celebrados tras los sínodos diocesanos de toda la Tarraconense,  se ocuparon a dirigir y organizar la pastoral de las parroquias y familias.

 Ante la falta, aducida, de sacerdotes ordenados, uno puede reaccionar reduciendo misas y diversas actividades eclesiales y litúrgicas. A veces parece que, partiendo de la experiencia de otros países, próximos o lejanos, se ha tratado de adelantarse a organizar las reducciones: Pastoral de Retirada.

 Bien mirado, poco tiene que ver la Pastoral de Retirada, con la doctrina y mística de las Parábolas: Desvivirse para encontrar a la oveja perdida, removerlo todo a ver como hallar la moneda perdida y, asimismo amar a las ovejas, y vigilar.

 Actualmente parece como si la mayoría de los templos de ciudades y pueblos, en general cerrados casi todo el día, se hayan convertido en auditorios de música. Esta actividad puede mirarse, también,  como una actitud pastoral, es cierto, pero “Servandi Servanda”. En contraste vemos cómo al acaecer el fallecimiento de feligreses, en vez de acoger a difuntos y familiares, se los envía a los tanatorios, trastornando, de golpe, toda la tradición de la Iglesia.

Pastoral es también sinónimo de imaginación organizativa. Existen muchas actividades pastorales que pueden ser realizadas, con garantías y conveniencia teológica, por los laicos.

Los laicos, mujeres y hombres, pueden tener un rol muy importante en la actual pastoral de la Iglesia, en la búsqueda de la oveja perdida, en remover estructuras, en abrazar a todo Hijo Pródigo: se diga joven, se día anciano, se diga feligrés, se diga inmigrante o sobrevenido.

 El Bautismo nos consagra sacerdotes, profetas y reyes. No es necesario un sacerdote ordenado, ni un diácono, para realizar con solvencia muchas de las tareas parroquiales: Despacho, economía, catequesis, preparación del Bautismo, del Matrimonio, de Caritas etc. etc.

 Las mujeres y los hombres,  delegados, pueden, perfectamente, rezar, leer la Sagrada Escritura y esparcir agua bendita. No serian necesarios, por ejemplo, los sacerdotes ordenados para abrir los templos y atender a los familiares con sus difuntos.

 A nivel de Sant Pau del Camp podemos presentar buenas experiencias al respecto, con excelentes servicios pastorales confiados a los laicos, como sabéis.

 

Partiendo del anterior escrito, el párroco de Sant Pau del Camp,  se extenderá o acortara su contenido, según, pastoralmente crea ser lo mejor “in situ”.

 

 

viernes, 6 de septiembre de 2013

Dom. 23 Cat. Cast. L`Home o es religiós o supersticiós


                   Dominica 23- 8-09-2013

 

“¿Quin home pot conèixer què desitja Déu?...Els raonaments dels mortals son insegurs... Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ¿qui haurà estat capaç de trobar el rastre de les coses del cel? ¿Qui hauria conegut mai què desitjàveu... sinó haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?”. Ens ha dit avui la primera lectura, fragment del Llibre de la Saviesa.

 

La Saviesa ens invita a seguir els camins del Esperit Sant,  ruta que ens pot conduir al coneixement de Déu que  ens atreu vers Ell a traves de misteris i realitats.

 

No s`identifiquen  sentiment religiós i religió. El sentiment religiós podria definir-se com la necessitat de trobar resposta a tantes incògnites e impotències. La Religió com  l`harmonització  de les necessitats vitals impreses per Déu, creador, en la nostra biologia i psicologia. Camins a llur satisfacció.

 

La trobada de la veritat de les coses, i el just i ponderat gaudi dels instints, demana   respectar  la regla d’or  de l`instrucció, de la raó, de l`intel·ligència, de la Saviesa. Saviesa, que considerada a partir del nivell religiós cristià,  l`Esperit Sant   inspira i perfecciona.

 

L`Historia constata que a on han existit comunitats humanes, hi ha hagut, simultàniament, sacerdots, altars, culte, i més tard, temples pròpiament dits.

 

En la recerca, quasi instintiva, o genètica, dels vestigis del cel, del Omnipotent,   l`home primitiu adorà al Sol,  la Lluna,  muntanyes o simplement a les forces de la naturalesa  com a desitjats signes visibles de Déu.



Davant l`existència universal de pràctiques considerades religioses, no sembla pas que tal sentiment religiós  pugui atribuir-se a l`influencia  de cap home,  comunitat, deducció  o elucubració d`algú en concret.

 

En el cas  d`atribuir el sentiment religiós  a alguna persona, comunitat o poble ¿Quins serien aquests, els noms dels quals s`han oblidat, pesi a que haguessin originat, de generació en generació, tal canvi substancial a l`humanitat?

 

Si l`invenció del sentiment religiós  s`hagués originat entre els pobles i comunitats ignorants ¿com es que es troba, també, entre els pobles més cultes i savis?. ¿Si s`hagués originat  entre els pobles  cultes i evolucionats, com es que es troba àdhuc entre els més primitius?

 

Es miri per on es miri, podem concloure  que l`instint religiós es com un rastre de la divinitat que camina i es confon amb el ser humà,  que forma part de llur identitat, de la seva manera de ser. Pistes o desitjos de transcendència, que la Religió sol o pot ajudar a satisfer.

 

Aquest sentiment del ser creat orientat a conèixer a llur Creador, com el fill que malda  per conèixer el seu pare, per saber d`on ve i a on va,  es dona en els nostres dies i, d`una forma o altra, continuarà. Va lligat a cercar aixopluc en l`intempèrie.

 

Europa, per l`acció Apostòlica, especialment de sant Pau, y la transmissió de la fe de pares a fills, arribà a ser cristiana. En certa manera continua sent-ho. Sabem, però, que la catolicitat de l`Església, de dret, i  no minva en els canvis de fet, que s`han  i es poden donar. Catòlica de dret, no Catòlica de fet.

 

Quasi tots els instints naturals, també el religiós, per diferents raons, poden deformar-se o no arribar a llur satisfacció proporcionada.

 

 L`home o es religiós o es supersticiós. O segueix la ruta de la religió, que es prova, com a tal, en el marc imprescindible de l`amor a la veritat, la justícia i la caritat, o s`ha de refugia en succedanis.

 

Lo dit serveix per demostrar com la satisfacció del instin religiós demana educació e instrucció. Per  els cristians, demana conèixer la veritat de la nostra sagrada religió a traves del coneixement de lo que va fer i dir Jesús, de llur doctrina, i del far o guia de l`Església per Ell fundada.

 

Església, far sempre renovat. Far que avui dia ens il·lumina,¡ i amb quina felicitat per tots!,  a través del nostre papa Francesc. Metodologies adequades als  temps, ajudes per descobrir, discernir i seguir els camins de la fe, la pietat, la caritat i la justícia.

 

 

                      Dominica 23- 8-09-2012

 

¿Qué hombre conoce el designio de Dios…? Los pensamientos de los hombres son mezquinos… Apenas conocemos las cosas terrenas… ¿Pues quien rastreará las cosas del cielo, quien conocerá tu designio, si tu no le das sabiduría enviando tu Espíritu Santo desde el cielo?... nos dice, hoy, la primera lectura, fragmento del Libro de la Sabiduría.

 

El libro de la Sabiduría nos invita a seguir los caminos del Espíritu Santo, ruta que nos puede conducir al conocimiento del Dios que nos atrae hacia El a través de misterios y realidades.

 

No se identifican sentimiento religioso y religión. El sentimiento religioso podría definirse como la necesidad de encontrar respuesta a tantas incógnitas e impotencias. La religión como la harmonización, posible, de las necesidades vitales impresas por Dios, Creador, en nuestra biología y psicología. Caminos hacia su satisfacción. 

 

El encuentro de la verdad de las cosas, y el justo y ponderado goce de los instintos, piden respetar la regla de oro de la instrucción, de la razón, de la inteligencia, de la Sabiduría. Sabiduría, que a considerada a partir del nivel religioso cristiano, el Espíritu Santo inspira y perfecciona.

 

La Historia constata que donde han existido comunidades humanas, se han dado, simultáneamente, sacerdotes, altares, culto y, más tardíamente, templos.

 

En la búsqueda, casi instintiva y genética,  de los vestigios  del cielo, del Omnipotente, el hombre primitivo adoró al sol, a la luna, a las montañas, o simplemente a las fuerzas de la naturaleza que descubrió como deseados signos de Dios.

 

Ante la existencia universal de prácticas consideradas religiosas, no se ve que el sentimiento religioso pueda deberse a la influencia de ningún ser humano, ni comunidad; a invento o elucrubación de alguien en concreto

 

En el caso de atribuir el sentimiento religioso   a alguna persona o pueblo ¿Quiénes serian estos cuyos nombres se han olvidado pese a que hubieran originado un cambio sustancial  tan fuerte que  pasaría de generación en generación?

 

¿Si la invención se hubiera dado entre los pueblos o comunidades ignorantes, cómo es que se encuentra, también, entre los pueblos más cultos y sabios? ¿Si  hubiera tenido su origen entre pueblos cultos, evolucionados, cómo es que se encuentra hasta entre los más primitivos?

 

Mírese por donde se mire podemos concluir que el instinto religioso es como un rastro de la divinidad que camina y se confunde con el ser humano, racional, de forma que viene a formar parte de su identidad, de su manera de ser. Pistas o deseos de trascendencia, que la religión, suele o puede ayudar a satisfacer.

 

Este sentimiento del ser creado orientado a conocer a su Creador, como del hijo que se esfuerza en llegar a conocer a su padre, a conocer de donde viene y a donde va, se da evidentemente en nuestros días y se dará siempre. Va ligado a buscar refugio en la intemperie.

 

Europa, por la acción apostólica, especialmente de san Pablo, y la transmisión de la fe de padres a hijos, llegó a ser cristiana. En cierta manera continua siéndolo. Sabemos, empero, que la Catolicidad de la Iglesia es de derecho, no necesariamente de hecho.

 

Casi todos, o todos, los instintos naturales, también el religioso, por distintas razones, pueden deformarse y no llegar a su satisfacción proporcionada.

 

 El hombre o es religioso, o es supersticioso. O sigue la ruta de la religión, que se prueba como tal en el marco imprescindible del amor a la verdad, la justicia, la caridad, o ha de refugiarse en sucedáneos.

 

 Lo dicho nos sirve para reafirmarnos que  la satisfacción del instinto religioso pide educación e  instrucción. Para nosotros, los cristianos,  conocer la verdad de nuestra sagrada religión a través del conocimiento de la historia de Jesús, de su doctrina, de su muerte y resurrección y del faro o guía de la Iglesia, por él fundada.

 

Iglesia,  faro siempre renovado. Faro que hoy nos ilumina ¡i con que felicidad para todos!, a través de nuestro papa Francisco. Metodologías adecuadas a los tiempos, ayudas para descubrir, discernir y seguir los caminos de la fe, la piedad, la caridad y la justicia.

 

Homilia redactada a partir d`altres de les predicades per el rector de Santa Maria del Mar, Mn. Tort, en la Dom. 23,  adaptada ara a Sant Pau del Camp.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

sábado, 31 de agosto de 2013

Dom.22. 1-09-2013: Humilitat-Orgull-Seny i Saviesa


                        Dominica 22 1-09-2013

                  Humilitat – Orgull- Seny i Sabiesa.

 

El fragment del llibre del Eclesiastès que avui la litúrgia ens ofereix, ens pot donar matèria per la nostra reflexió en aquest primer diumenge de setembre. Atrevir-nos a parlar dels difícils conceptes d´ Humilitat, Orgull i Seny.

 

“Fill meu, si ets ric, sigues humil... El poder de Déu es gran i els humils son la seva gloria”. La virtut excel·lent de l`Humilitat  tant ens obre les portes del cor de Déu, com del cor dels humans.

 

L´Humilitat ens permet conèixer el límit de les nostres forces, ens revela o fa pelés els nostres propis defectes i limitacions i ens evita caure en el paranys de considerar-nos superiors i exagerar els nostres mèrits.

 

L`Humilitat  ens capacita o predisposa a cercar l`ajuda dels altres i aprofitar els consells que ens poden venir dels savis i del senzills.

 

L`Orgull, en canvi, ens cega. La vanitat, lluny de fer-nos créixer i avançar, ens fa ridículs. Si be resulta favorable la confiança que podem i devem tenir sobre nosaltres mateixos i les nostres possibilitats, un excés de confiança ens pot orientar malament, pot afavorir el que no vegem els perills reals, que no encertem en el camí millor.

 

L`Orgull podem trobar-lo en nosaltres mateixos.  També  entre els savis, poderosos i creguts, com en els dèbils, ignorants, tímids.

 

L`Orgull, real, es com un arbre aparentment ofà. Promet florir i fruitar algun dia, però no ho fa mai. Es una malaltia, un mal interior difícil de diagnosticar i encara més difícil de vença.

 

Santa Teresa de Jesús definí l`Humilitat dient que era “la veritat”. No s`oposa, dons, aquesta excel·lent virtut, en reconèixer els dons i gracies que la naturalesa i la gracia ens han donat.

 

L`Humilitat, entesa com  Veritat, no ens barra pas el pas o no es contraria a  les ànsies de millorar, de créixer, de rendir, de superar-nos, d` imitar les virtuts dels altres i llurs conquestes i àdhuc avantatjar-los  amb bones arts. L`Humilitat no ens deu pas apartar de la noble i justa competició en tots els camps de la vida.

 

L’Humilitat verdadera, junt amb el Seny de que parlem després, ens ajuda, també, al millor compliment i exercici de la vocació a que hem sigut cridats i hem seguit.

 

 Cal dir però, de vell antuvi, que Humilitat i l`Orgull es poden confondre, de portes enfora i també de portes en dins, amb la manera de ser, amb el caràcter.

 

 Els que tenen un caràcter tímid o apocat, semblar-nos humils i els que tenen un caràcter fort, valent, semblar-nos orgullosos. Pur anal.lisi esbiaixat.

 

  L`Humilitat i l`Orgull  reals radiquen en el cor, son actituds de l`ànima més que del cos. En conseqüència devem  situar-se fora de les aparences. Les suposades experiències poden equivocar-nos. Així, dons, difícilment podem nosaltres arribar a jutjar, adequadament, als nostres germans. Millor no fer-ho mai.

 

Ben mirat el fragment de l`Eclesiastès, que estem comentat, ens orienta més aviat vers la prudència en tot judici  i al  Seny: “El cor dels assenyats compren els proverbis dels assenyats. L`Orella atenta s`alegra de sentir a parlar amb seny”.

 

El Seny ens ajuda a mesurar les coses humanament, sense treure conseqüències inadequades a fi de no distorsionar o confondre  els conceptes d`Humilitat, o d´ Orgull.

 

Seny, virtut bona per tothom sobre tot quant ens trobem  constituïts en l`exercici d`algun servei o  autoritat familiar, civil o religiosa.

 

L`Historia de les famílies i els pobles es pot mesurar a partir del seny dels seus dirigents. Quant manca el Seny desestimem les experiències passades, ens creiem que nosaltres sí que podem, sense veure que va passar en circumstancies passades, pròximes o llunyanes, més o menys similars.

 

 

 

               Domingo 22, 1-09-2013

 

         Humildad – Orgullo- Sabiduría, Buen Juicio.

 

El fragmento del libro del Eclesiástico, que hoy la liturgia nos ofrece, nos puede dar materia para nuestra reflexión en este primer domingo de septiembre. Vamos a atrevernos a aproximarnos en los difíciles conceptos de: Humildad, Orgullo y Sabiduría yBuen juicio.

 

“Hijo mío, en tus asuntos procede con humildad…Porque es grande la misericordia de Dios, y revela sus secretos a los humildes”. La virtud excelente de la Humildad nos abre tanto las puertas del corazón de Dios, como del corazón de los humanos.

 

La Humildad nos permite medir, un tanto, el límite de nuestras fuerzas,  conocer nuestros defectos y limitaciones. Al mismo tiempo, nos impide deslizarnos por la pendiente de considerarnos superiores y exagerar nuestros méritos.

 

La Humildad nos capacita o predispone a buscar la ayuda de los otros, y aprovechar los consejos tanto de los sabios como de los sencillos.

 

El Orgullo, en cambio, nos ciega. La vanidad lejos de ayudarnos a crecer y avanzar, nos hace ridículos. Si bien puede ser útil la confianza sobre nosotros mismos y nuestras posibilidades, todo exceso  puede desorientarnos, sin apreciar los peligros reales y conocer el camino mejor.

 

El Orgullo puede ofuscarnos  a cada uno, sin distinción. Se encuentra no sólo entre los sabios,  poderosos, creídos, también entre los débiles, ignorantes y tímidos.

 

El Orgullo real se asemeja a un árbol de amplio follaje; promete florecer y dar fruto algún día, pero no lo hará nunca. Es una enfermedad, un mal interior difícil de diagnosticar y más todavía de vencer.

 

Santa Teresa de Jesús definió a la Humildad, como “la verdad”. No se opone por lo mismo esta beneficiosa virtud reconocer los dones y gracias que la naturaleza y la gracia nos han dotado.

 

La Humildad, entendida como verdad, no incide o va en contra de las ansias de mejorar, crecer, rendir, superarnos, de imitar las virtudes de los demás, desear sus logros y aun superarlos con buenas artes. La Humildad, así considerada, no nos aparta de la noble y justa competición en el estadio de la vida.

 

La Humildad verdadera, junto a la sabiduría y buen juicio de que hablaremos, nos estimula, también, al mejor cumplimiento y ejercicio de la vocación y estado que hemos seguido.

 

Es preciso decir, no obstante, de principio, que la Humildad y el Orgullo pueden confundirse tanto hacia fuera como hacia dentro, con la manera de ser, con el carácter.

 

Los que tienen un carácter tímido o apocado parecernos humildes, y los que poseen un carácter fuerte, valiente, parecernos orgullosos. Puro análisis sesgado.

 

La Humildad y el Orgullo reales radican en el corazón, son más bien actitudes del alma. En consecuencia el criterio acertado debe situarse fuera de las apariencias. Las supuestas experiencias pueden equivocarnos. Así, difícilmente podremos, nosotros, llegar a juzgar adecuadamente a nuestros hermanos. Mejor no hacerlo  nunca.

 

El fragmento del libro del Eclesiastés, sobre que reflexionamos,  en este campo nos orienta más bien hacia la sabiduría, prudencia y el sano juicio cuando nos dice: “El sabio aprecia las sentencias de los sabios, el oído atento a la sabiduría, se alegrará”.

 

El valorar la sabiduría, el buen juicio nos ayuda a medir las cosas humanamente, sin sacar consecuencias inadecuadas a fin de no distorsionar o confundir los conceptos de Humildad y Orgullo.

 

Sabiduría, buen juicio, virtudes o facultades buenas y prometedoras para todos, sobre todo cuando nos encontramos constituidos en el ejercicio de algún servicio o autoridad, familiar, civil o religiosa.

 

La Historia de las familias y de los pueblos puede medirse a partir de la sabiduría de sus dirigentes. Cuando falta buen juicio desestimamos las experiencias pasadas, creemos que nosotros sí podremos, sin la necesaria capacidad de querer saber qué paso en circunstancias pasadas, próximas o lejanas, más o menos similares.

 

Homilies redactades, més o menys, a partir d`altres anteriors predicades per Mn. Francesc Tort en les tres misses que celebrava els diumenges a Santa Maria del Mar ( les altres quatre eren celebrades per el P.  Sobrerroca S.J. i per el vicari P. Roca). Adaptades, ara, per Sant Pau del Camp.